A qui dedico aquest llibret bonic i nou,
just ara polit amb pedra pómez aspra?
A tu, Corneli; car tu solies
tenir per alguna cosa les meves foteses,
ja aleshores, quan vas gosar, únic dels ítals,
desplegar tota la història en tres volums,
doctes, per Júpiter, i laboriosos!
Per això queda’t amb això, sigui el que sigui, d’aquest llibret,
tal com és; i que, oh verge protectora,
perduri, perenne, més enllà d’un sol segle.

Pardal, delícia de la meva noia,
amb qui ella juga, que té a la falda,
a qui, quan el reclama, dóna la punta del dit
i sol provocar-li agudes mossegades,
quan a la meva resplendent enyorança
li plau fer no sé quina broma estimada
—i un petit consol del seu dolor,
crec, perquè se li apaivagui l’ardor feixuc—:
tant de bo pogués jugar amb tu com ella mateixa
i alleujar les tristes cures del meu ànim!
M’és tan grat com diuen que a la noia veloç
li fou la poma daurada
que li deslligà el cinyell llarg temps nuat.

Ploreu, oh Venus i Cupidons,
i tot el que hi ha d’homes de bon gust!
Ha mort el pardal de la meva noia,
el pardal, delícia de la meva noia,
que ella estimava més que els seus ulls;
car era dolç com la mel, i coneixia la seva mestressa
tan bé com una nena coneix la seva mare,
i no es movia de la seva falda,
sinó que, saltironejant ara ençà ara enllà,
no parava de piular només a la seva senyora.
Ara se’n va pel camí tenebrós,
cap allà d’on diuen que ningú no torna.
Però mala fi tingueu, males tenebres
de l’Orc, que devoreu tot allò que és bonic:
un pardal tan bonic m’heu pres.
Oh mala feta! Oh pobret pardalet!
Ara, per culpa teva, a la meva noia
els ullets inflats se li envermelleixen de plorar.

Aquell veler que veieu, hostes,
diu que fou la més veloç de les naus,
i que l’embranzida de cap fusta flotant
no el pogué mai avançar, tant si calia
volar amb els rems com amb la vela.
I diu que això no ho neguen la costa
de l’amenaçador Adriàtic ni les illes Cíclades
ni la noble Rodes ni l’hòrrida Tràcia
ni la Propòntida ni el ferotge golf del Pontos,
on el qui després fou veler
abans fou un bosc cabellut: car al cim del Citor
sovint xiulà amb el fullatge parlador.
Amastris del Pontos i Citor ric de boix,
tot això et fou i t’és ben conegut,
diu el veler; des del seu origen més remot
diu que va estar dret al teu cim,
que xopà els seus rems a la teva aigua,
i que d’allà, per tants estrets impetuosos,
va portar el seu amo, tant si la brisa el cridava
a esquerra com a dreta, com si Júpiter, propici,
queia alhora damunt totes dues escotes;
i que cap vot no va fer als déus de la costa,
quan venia del mar
més llunyà fins a aquest llac transparent.
Però això fou abans: ara, retirat,
envelleix en el repòs i es consagra a vosaltres,
bessó Càstor i bessó de Càstor.

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i tots els rumors dels vells massa severs
valorem-los en un sol as.
Els sols poden pondre’s i tornar;
nosaltres, un cop s’ha post la breu llum,
hem de dormir una sola nit perpètua.
Dóna’m mil besos, després cent,
després altres mil, després uns segons cent,
després encara altres mil, després cent,
després, quan n’haurem fet molts milers,
els embrollarem, per no saber-ho nosaltres
o perquè cap malvat no pugui envejar-nos
quan sàpiga que hi ha tants besos.

Flavi, les teves delícies, si no fossin
poc encantadores i sense gràcia,
voldries dir-les a Catul, no podries callar.
Però estimes no sé quina meuca
febrosa: t’avergonyeixes de confessar-ho.
Car que no passes nits vídues
ho crida en va el llit silenciós,
fragant de garlandes i d’oli siri,
i el coixí, gastat igual aquí i allà,
i el cruixir sacsejat del llit tremolós,
i el seu anar amunt i avall.
Car de res no serveix callar les fornicacions.
Per què? No mostraries uns flancs tan escurats de fotre
si no fessis alguna bestiesa.
Per això, sigui bo o dolent el que tens,
digue’ns-ho: vull cridar-te a tu i els teus amors
fins al cel amb un vers encantador.

Em preguntes quants besos teus,
Lèsbia, em serien prou i de sobres.
Tan gran com el nombre de la sorra líbica
que jeu a Cirene, rica en silfi,
entre l’oracle de Júpiter xardorós
i el sagrat sepulcre del vell Batus,
o tan gran com el de les estrelles que, quan calla la nit,
veuen els amors furtius dels homes:
tants besos besar-te
és prou i de sobres per al foll Catul,
besos que ni els tafaners no puguin
comptar ni una mala llengua encantar.

Pobre Catul, deixa de fer el ximple,
i el que veus perdut dóna-ho per perdut.
Van brillar un temps, per a tu, sols radiants,
quan anaves on la noia et duia,
estimada per nosaltres com no ho serà cap altra.
Allà s’esdevenien aleshores tantes gràcies,
que tu volies i la noia no refusava.
Van brillar de debò, per a tu, sols radiants.
Ara ella ja no vol: tu tampoc, impotent, no vulguis,
no persegueixis qui fuig, ni visquis dissortat,
sinó suporta-ho amb ànim obstinat, aguanta.
Adéu, noia! Ja Catul aguanta,
no et cercarà ni et pregarà contra la teva voluntat.
Però tu ho lamentaràs, quan ningú no et pregui.
Malvada, ai de tu! Quina vida t’espera!
Qui vindrà ara a tu? A qui semblaràs bella?
A qui estimaràs ara? De qui es dirà que ets?
A qui besaràs? A qui mossegaràs els llavis?
Però tu, Catul, decidit, aguanta.

Verani, de tots els meus amics
el primer per a mi entre tres-cents mil,
has tornat a casa, als teus penats,
als teus germans unànimes i a la teva vella mare?
Has tornat! Oh notícies benaurades per a mi!
Et veuré sa i estalvi, i et sentiré contar,
a la manera dels ibers, els llocs, els fets, les nacions,
com és el teu costum, i, abraçant-te el coll,
et besaré la boca amable i els ulls.
Oh, de tots els homes venturosos,
qui hi ha més alegre o més venturós que jo?

Var, ociós, m’havia dut del fòrum
a veure els seus amors,
una meuqueta, com de seguida em va semblar,
no gens mancada d’encant ni de gràcia.
Quan hi vam arribar, ens van sorgir
converses diverses, entre elles com era
ara Bitínia, com hi anaven les coses,
i si m’hi havia aprofitat en diners.
Vaig respondre el que era: que ni els mateixos
ni els pretors ni la cohort no en treien res,
per què ningú no en tornés amb el cap més untat,
sobretot els qui teníem un pretor irrumador
que no valorava la seva cohort ni un pèl.
«Però tanmateix», diuen, «segur que has comprat
el que diuen que allà s’hi cria:
homes per a la llitera.» Jo, per fer-me
davant la noia més afortunat que els altres,
vaig dir: «No em va anar tan malament
que, tot i que em va tocar una mala província,
no pogués aconseguir vuit homes drets.»
Però no en tenia cap, ni aquí ni allà,
que es pogués carregar al coll
la pota trencada d’un vell catre.
Aleshores ella, com esqueia a una descarada,
«Si us plau», diu, «Catul meu, deixa’m
un moment aquests: vull fer-me portar
al temple de Serapis.» «Espera», vaig dir a la noia,
«això que ara he dit que tenia,
se m’ha escapat la raó: el meu company
Cinna, Gai, és qui se’ls va aconseguir.
Però tant si són seus com meus, què m’importa?
Els faig servir com si me’ls hagués comprat jo.
Però tu ets ben insulsa i molesta,
que no deixes que un sigui descuidat.»

Furi i Aureli, companys de Catul,
tant si penetrarà fins als indis més remots,
on la costa és batuda per l’ona
de l’Aurora ressonant de lluny,
com als hircans o als àrabs delicats,
o als sàcues o als partes portadors de fletxes,
o a les aigües que tenyeix
el Nil de set boques,
o si travessarà els alts Alps,
tot visitant els monuments del gran Cèsar,
el Rin gàlic, el mar horrible i els
britans més remots,
disposats a afrontar tot això plegats,
tot el que vulgui la voluntat dels celestes,
anuncieu a la meva noia
unes poques paraules, no bones.
Que visqui i s’ho passi bé amb els seus adúlters,
que abraça de tres-cents en tres-cents alhora,
sense estimar-ne cap de debò, però una i altra vegada
rebentant-los les entranyes;
i que no compti, com abans, amb el meu amor,
que per culpa seva ha caigut com la flor
al caire del prat, després que l’ha tocat
l’arada en passar.

Marrucí Asini, la mà esquerra
no la fas servir bé en la broma i el vi:
arrabasses els mocadors dels més descuidats.
Et penses que això té gràcia? T’enganyes, ximple!
Per molt sòrdida i sense encant que sigui la cosa.
No em creus? Creu Polió,
el teu germà, que voldria bescanviar
els teus furts fins per un talent; car és un noi
eloqüent en gràcies i facècies.
Per això, o espera’t tres-cents
hendecasíl·labs, o torna’m el mocador,
que no m’importa pel seu valor,
sinó que és un record del meu company.
Car uns mocadors de Sàtabis, des d’Ibèria,
me’ls van enviar de regal Fabul·le
i Verani: els he d’estimar
tant com el meu Veraniet i el meu Fabul·le.

Soparàs bé, Fabul·le meu, a casa meva
d’aquí a pocs dies, si els déus et són favorables,
si portes amb tu un bon i gran
sopar, no sense una noia lluminosa
i vi i sal i tota mena de rialles.
Si portes això, et dic, encantador nostre,
soparàs bé; car la bossa del teu Catul
és plena de teranyines.
Però a canvi rebràs amors purs,
o el que hi hagi de més dolç i elegant:
car et donaré un perfum que a la meva noia
li van regalar les Venus i els Cupidons,
i quan l’oloris, pregaràs als déus
que et facin, Fabul·le, tot nas.

Si no t’estimés més que els meus ulls,
dolcíssim Calv, per aquest regal
t’odiaria amb l’odi de Vatini:
car què he fet o què he dit
perquè em fereixis amb tants poetes dolents?
Que els déus donin molts mals a aquell client
que t’ha enviat tanta gent impia.
Que si, com sospito, aquest regal nou i trobat
te’l dóna Sul·la el mestretes,
no em sap greu, sinó que m’alegro i em felicito,
que els teus treballs no es perdin.
Grans déus, quin llibret horrible i maleït,
que tu, és clar, vas enviar al teu Catul,
perquè morís tot seguit, el mateix dia,
per les Saturnals, el millor dels dies!
No, no te n’aniràs així, murri:
car, quan es faci de dia, correré
als armaris dels llibreters, recolliré
els Cesis, els Aquins, Sufè, tots els verins,
i et pagaré amb aquests suplicis.
Mentrestant, vosaltres, adéu, aneu-vos-en
cap allà d’on vau portar el mal peu,
plagues del segle, pèssims poetes.

Si per atzar vosaltres, lectors
de les meves foteses, arribeu a ser
i no us fa horror acostar-nos les mans,

Et confio a mi i els meus amors,
Aureli. Et demano un favor discret:
que, si mai has desitjat en el teu ànim
alguna cosa que volguessis casta i intacta,
em guardis el noi púdicament,
no dic del poble: no temo gens
aquells que pel carrer, ara ençà ara enllà,
passen ocupats en els seus afers;
sinó que et temo a tu i el teu penis,
funest per als nois, bons i dolents.
Mou-lo com vulguis, on vulguis,
tant com vulguis, quan estigui a punt a fora:
només aquest n’exceptuo, crec, discretament.
Que si una mala idea i un furor insensat
t’empenyen, malvat, a una culpa tan gran
que assetgis amb paranys el meu cap,
ai, aleshores, dissortat i de mal fat,
que amb els peus estirats, la porta oberta,
et travessaran raves i mújols.

Us donaré pel cul i us fotré la boca,
Aureli marieta i Furi bardaix,
que, per culpa dels meus versets,
perquè són tendrets, m’heu tingut per poc púdic.
Car convé que el poeta pietós sigui cast
ell mateix, però els versets no cal gens;
que aleshores tenen sal i gràcia,
si són tendrets i poc púdics
i poden excitar el que pica,
no dic als nois, sinó a aquests peluts
que no poden moure els lloms endurits.
Vosaltres, perquè heu llegit molts milers de besos,
em teniu per poc mascle?
Us donaré pel cul i us fotré la boca.

Oh Colònia, que vols jugar sobre un pont llarg
i tens a punt per ballar-hi, però tems les potes
ineptes del ponet, dret sobre estelles refetes,
no fos que caigui d’esquena i s’ajagui en el pantà buit:
que se’t faci un bon pont al teu gust,
en el qual fins i tot es puguin celebrar els ritus del Salisubsil,
concedeix-me aquest do de la més gran rialla, Colònia.
Vull que un conciutadà meu, des del teu pont,
caigui de cap al fang, de cap a peus,
just allà on de tot el llac i del pòdrid pantà
el gorg és més lívid i més pregon.
És l’home més insuls, i no té més seny que un nen
de dos anys que dorm al braç tremolós del pare:
tot i que està casat amb una noia en la flor més verda
—i una noia més delicada que un cabridet tendre,
que caldria guardar amb més cura que el raïm més negre—,
la deixa jugar com vol, i no en fa cas ni un pèl,
ni es mou pel seu costat, sinó que, com un vern
ajagut en una fossa, tallat de soca per la destral lígur,
ho percep tot tant com si no existís enlloc:
aquest estúpid meu res no veu, res no sent,
qui és ell mateix, si és o no és, tampoc no ho sap.
Ara vull llançar-lo del teu pont, de cap,
a veure si de cop desperta el seu ensopiment estúpid
i deixa el seu ànim indolent en el fang feixuc,
com deixa una mula la ferradura en el gorg tenaç.

Aureli, pare de les fams,
no sols d’aquestes, sinó de totes quantes
van ser o són o seran en altres anys,
vols donar pel cul als meus amors.
I no d’amagat: perquè hi ets alhora, hi fas broma junts,
enganxat al seu costat, ho proves tot.
En va: car, mentre em pares paranys,
et fotré jo la boca primer.
I si ho fessis tip, callaria:
però ara em dol que el noi aprengui
a passar fam, ai de mi, i set.
Per això para, mentre pots amb decència,
no fos que acabis, però irrumat.

Aquell Sufè, Var, que coneixes bé,
és un home encantador, enginyós i urbà,
i alhora fa moltíssims versos.
Crec que en té escrits deu mil o més,
i no, com sol fer-se, en palimpsest:
fulls reials, llibres nous,
bastons nous, corretges, membrana roja,
tot ratllat amb plom i igualat amb pedra pómez.
Quan els llegeixes, aquell bell i urbà
Sufè sembla, en canvi, un cabrer
o un cavador: tant destaria i tant canvia.
Què n’hem de pensar? El qui fa poc era un bufó,
o el que sembla més fi que això,
aquell mateix és més ineducat que el camp ineducat
tan bon punt toca la poesia; i mai no és
tan feliç com quan escriu un poema:
tant es complau en si mateix, tant s’admira.
És clar, tots ens enganyem igual, i no hi ha ningú
en qui, en alguna cosa, no puguis veure-hi un Sufè.
A cadascú se li ha atribuït el seu error,
però no veiem la part de la bossa que duem a l’esquena.

Furi, que no tens ni esclau ni caixa,
ni xinxa ni aranya ni foc,
però sí un pare i una madrastra, les dents dels quals
poden mastegar fins i tot el pedreny,
vius de meravella amb el teu pare
i amb la muller de fusta del teu pare.
I no és estrany: perquè tots esteu ben sans,
païu de meravella, no temeu res,
ni incendis, ni ruïnes feixugues,
ni furts impius, ni paranys de verí,
ni altres casos de perill.
A més teniu cossos més secs que la banya,
o el que hi hagi de més ressec,
pel sol, el fred i la fam.
Per què no t’aniria bé i feliç?
De tu no hi ha suor, no hi ha saliva,
ni mocs ni la mala pituïta del nas.
A aquesta netedat afegeix-hi una de més neta:
que tens el cul més pur que un saler,
i no cagues ni deu vegades en tot l’any;
i el que cagues és més dur que una fava i que còdols,
que, si t’ho fregessis i esmicolessis amb les mans,
no et podries embrutar mai ni un dit.
Aquests avantatges tan feliços, Furi,
no els menyspreïs ni els tinguis per poca cosa,
i deixa de suplicar els cent sestercis
que sols pregar: car ja ets prou feliç.

Oh tu que ets la floreta dels Juvencis,
no sols d’aquests, sinó de tots quants
van ser o després seran en altres anys,
m’estimaria més que haguessis donat les riqueses de Midas
a aquell que no té ni esclau ni caixa,
que no pas que et deixessis estimar per ell.
«Què? No és un home bell?», diràs. Ho és:
però aquest home bell no té ni esclau ni caixa.
Això rebutja-ho i menysprea-ho tant com vulguis:
tanmateix ell no té ni esclau ni caixa.

Bardaix Tal·le, més tou que el pèl d’un conill,
o el moll d’una oca, o el lobulet més baix de l’orella,
o el penis flàccid d’un vell i la teranyina florida;
i alhora, Tal·le, més rapaç que una tempesta ennuvolada,
quan la deessa mostra les dones que badallen,
torna’m el meu mantell, que m’has pispat,
i el mocador de Sàtabis i els brodats tinis,
ximple, que sols exhibir en públic com si fossin heretats.
Ara desenganxa-te’ls de les ungles i torna’ls,
no fos que els fuets, cremant-te vergonyosament,
t’escrivissin garbotes al costat lanós i les manetes toves,
i t’agitis, desacostumat, com una barca petita
atrapada en alta mar per un vent enfollit.

Furi, la vostra caseta no està exposada
al buf de l’Austre ni al del Favoni,
ni al del cruel Bòreas o de l’Apeliotes,
sinó a quinze mil dos-cents sestercis.
Oh vent horrible i pestilent!

Servent, noi del vell Falern,
aboca’m copes més amargues,
com mana la llei de Postúmia, la mestressa,
més embriaga que un gra de raïm embriac.
Vosaltres, aigües, aneu-vos-en d’aquí on vulgueu,
ruïna del vi, i emigreu als severs:
aquí hi ha el Tioni pur.

Companys de Pisó, cohort buida
amb els fardellets escaients i lleugers,
Verani òptim i tu, Fabul·le meu,
com us va? N’heu tingut prou, amb aquell
poca-solta, de fred i de fam?
Us apareix als comptes algun guanyet
com a despesa, com a mi, que, havent seguit
el meu pretor, apunto com a guany el que he donat?
Oh Memmi, ben bé i llarg temps, ajagut d’esquena,
m’has fotut la boca, a poc a poc, amb tota aquella biga.
Però, pel que veig, heu estat en un cas
semblant: car amb una verga no menor
us han farcit. Ves i busca amics nobles!
Que a vosaltres els déus i deesses us donin
molts mals, oprobis de Ròmul i de Rem.

Qui pot veure això, qui pot suportar-ho,
si no és un impúdic, un voraç i un tafur,
que Mamurra tingui el que abans tenia
la Gàl·lia cabelluda i la Britània més remota?
Bardaix Ròmul, veuràs això i ho suportaràs?
I ara aquell, superb i sobreabundant,
passejarà pels llits de tothom
com un colomí blanc o un Adoneu?
Bardaix Ròmul, veuràs això i ho suportaràs?
Ets un impúdic, un voraç i un tafur.
Amb aquest nom, general únic,
vas anar a l’illa més llunyana de l’occident,
perquè aquest penis vostre, escurat de fotre,
devorés dos-cents o tres-cents milions?
Què és, si no, una liberalitat sinistra?
Que no ha malgastat prou, o no ha malbaratat prou?
Primer va dilapidar els béns paterns;
la segona presa, la pòntica; després la tercera,
la ibèrica, que coneix el riu Tagus, portador d’or.
Ara es tem per la Gàl·lia i la Britània.
Per què fomenteu aquest malvat? O què sap fer aquest,
sinó devorar patrimonis untats?
Amb aquest nom, oh riquíssims de la ciutat,
sogre i gendre, ho heu perdut tot?

Alfè oblidadís i fals amb els companys unànimes,
ja no et fa cap llàstima, dur, el teu dolç amiguet?
Ja no dubtes a trair-me, ja no dubtes a enganyar-me, pèrfid?
Les accions impies dels homes fal·laços no plauen als celestes;
d’això no en fas cas, i m’abandones, dissortat, en els mals.
Ai, digues, què han de fer els homes, en qui han de confiar?
Certament tu m’ordenaves lliurar-te l’ànima, injust,
induint-me a l’amor, com si tot em fos segur.
Ara tu mateix et retires, i tot allò que has dit i fet
deixes que els vents i les boires aèries s’ho enduguin, en va.
Si tu ho has oblidat, els déus ho recorden, ho recorda la Fe,
que farà que després et penedeixis del que has fet.

Sirmió, nineta de les penínsules i de les illes,
totes les que en els estanys transparents
i en el vast mar sostenen l’un i l’altre Neptú,
que de bon grat i que content et torno a veure,
tot just creient jo mateix haver deixat la Tínia
i els camps bitinis i veure’t en lloc segur!
Oh, què hi ha de més benaurat que les cures desfetes,
quan la ment deixa la càrrega, i, cansats
de la fatiga forastera, arribem a la nostra llar
i reposem en el llit tan enyorat?
Això és l’únic que compensa tants treballs.
Salut, oh graciosa Sirmió, i alegra’t del teu amo;
alegreu-vos vosaltres també, oh ones del llac Lidi;
rieu, tot el que hi ha de riallades a casa.

T’ho suplico, dolça Ipsit·hil·la meva,
delícies meves, encant meu,
mana’m venir a tu a fer la migdiada.
I si ho manes, ajuda-hi també:
que ningú no tanqui el balda del llindar,
ni et vingui de gust sortir a fora;
sinó queda’t a casa i prepara’ns
nou cardades seguides.
Però, si has de fer res, mana-ho de seguida:
que dinat, jec de panxa enlaire, tip,
i em traspasso la túnica i el mantell.

Oh el millor dels lladres de banys,
Vibenni pare, i tu, marieta de fill,
(que la dreta del pare és més bruta,
i el cul del fill més voraç)
per què no us en aneu a l’exili i a males terres,
ja que les rapinyes del pare
són conegudes del poble, i tu, fill,
no pots vendre per un as les teves natges pelludes?

De Diana som a la protecció
noies i nois íntegres;
Diana, nois íntegres
i noies, cantem.
Oh Latònia, gran
llinatge del summe Júpiter,
que la teva mare va deixar
prop de l’olivera de Delos,
perquè fossis senyora dels monts
i de les selves verdejants
i dels boscos amagats
i dels rius sonors;
tu ets Lucina, invocada Juno
per les que pareixen amb dolor,
tu, poderosa Trívia, i, amb llum
manllevada, anomenada Lluna.
Tu, deessa, amb el teu curs mensual
mesurant el camí de l’any,
omples de bons fruits
els sostres rústecs del pagès.
Sigues santa amb qualsevol
nom que et plagui, i, com és costum
antic, salva amb bona ajuda
el poble de Ròmul.

Al poeta tendre, al meu company
Cecili, voldria, papir, que diguessis
que vingui a Verona, deixant les muralles
de Novum Comum i la riba del Lari:
car vull que rebi certs pensaments
d’un amic seu i meu.
Per això, si té seny, devorarà el camí,
per més que la noia blanquíssima mil vegades
el cridi quan se’n va, i, posant-li al coll
totes dues mans, li demani que s’aturi:
ella que ara, si m’ho conten de veritat,
per ell es mor d’un amor sense fre:
car des del moment que va llegir la començada
Senyora del Díndim, des d’aleshores el foc
li devora, pobreta, la medul·la més fonda.
Et perdono, noia més docta que la Musa
sàfica: car amb gràcia Cecili
ha començat la Gran Mare.

Annals de Volusi, paper cagat,
compliu un vot per la meva noia:
car a la santa Venus i a Cupido
va prometre, si jo li era retornat
i deixava de brandar feréstecs iambes,
que donaria els escrits més triats
del pitjor poeta al déu del peu coix
perquè els cremés amb llenya infausta.
I això la pèssima noia va veure
que ho prometia als déus de manera divertida i graciosa.
Ara, oh tu, nascuda del pòntic blau,
que habites el sant Idali i els Uris oberts,
i Ancona i la Cnidos plena de canyes,
i Amatunt, i Golgos,
i Duràquium, hostal de l’Adriàtic,
dóna per rebut i complert el vot,
si no és mancat de gràcia ni d’encant.
I vosaltres, mentrestant, aneu al foc,
plens de rústega grolleria,
Annals de Volusi, paper cagat.

Taverna lasciva, i vosaltres, companys de tribu,
a la novena columna dels germans amb píleu,
us penseu que teniu vosaltres sols els collons,
que a vosaltres sols us és permès cardar-vos
totes les noies i tenir els altres per bocs?
O, perquè seieu, sense gràcia, en fila,
cent o dos-cents, us penseu que no gosaré
enfonyar-vos la boca a dos-cents alhora?
Doncs penseu-ho: perquè us pintaré la façana
de tota la taverna amb piules.
Perquè la meva noia, que ha fugit de la meva falda,
estimada tant com cap altra ho serà,
per qui he lliurat grans guerres,
s’ha assegut allà. Vosaltres, bons i benaurats,
tots l’estimeu, i tanmateix, cosa indigna,
tots els adúlters menuts i de carreró:
tu més que tots, únic entre els cabelluts,
fill de la Celtibèria plena de conills,
Egnaci, a qui fa bo la barba fosca
i les dents fregades amb orina ibèrica.

Malament li va, Cornifici, al teu Catul,
malament, per Hèrcules, i penosament,
i més i més cada dia i cada hora.
I tu, amb quina paraula de consol,
cosa mínima i facilíssima, l’has consolat?
M’enfado amb tu. Així tractes el meu amor?
Una petita paraula de consol, la que vulguis,
més trista que les llàgrimes de Simònides.

Egnaci, perquè té les dents blanques,
somriu pertot arreu. Si s’arriba al banc
d’un acusat, quan l’orador provoca el plor,
ell somriu. Si es plora davant la pira d’un fill
piadós, quan la mare òrfena plora el seu únic,
ell somriu. Sigui el que sigui, on sigui,
faci el que faci, somriu. Té aquesta malaltia
ni elegant, al meu parer, ni urbana.
Per això he d’advertir-te, bon Egnaci.
Si fossis urbà, o sabí, o de Tíbur,
o un umbre estalviador, o un etrusc gras,
o un lanuví negre i dentut,
o un transpadà, per tocar també els meus,
o qualsevol que es renti les dents amb netedat,
tanmateix no voldria que somriguessis pertot;
car no hi ha res més neci que un riure neci.
Ara ets celtiber: a la terra celtibèrica,
el que cadascú ha pixat, amb això se sol
al matí fregar-se la dent i la geniva vermella,
de manera que com més polida és aquesta dent vostra,
més pixum proclama que has begut.

Quina mala pensada, pobre Ràvid,
et llança de cap contra els meus iambes?
Quin déu, mal invocat per tu,
et prepara a suscitar una baralla insensata?
¿O és per arribar a la boca del vulgus?
Què vols? Desitges ser conegut de qualsevol manera?
Ho seràs, ja que has volgut estimar
el meu amor amb un llarg càstig.

Amèana, noia ben cardada,
m’ha demanat deu mil sencers,
aquesta noia del nas lletjot,
amiga del malgastador de Formes.
Parents, que teniu cura de la noia,
convoqueu els amics i els metges:
la noia no està sana, i no sol preguntar
al mirall de bronze quina és la seva imatge.

Veniu, hendecasíl·labs, tants com sou,
tots de tot arreu, tots quants sou.
Una adúltera vil em pren per una broma
i diu que no em tornarà les vostres
tauletes, si ho podeu suportar.
Perseguim-la i reclamem-les-hi.
Que qui és, pregunteu? Aquella que veieu
caminar de manera lletja, amb un riure d’actriu
molest, amb boca de gosseta gal·la.
Envolteu-la i reclameu-les-hi:
«Adúltera pudent, torna els quaderns,
torna, pudent adúltera, els quaderns.»
No en fas cas? Oh fang, oh bordell,
o si pots ser encara res de més perdut.
Però tanmateix no cal creure això prou.
Que si no es pot altra cosa, arrenquem
el rubor de la cara gossa i de ferro.
Cridem de nou amb veu més alta:
«Adúltera pudent, torna els quaderns,
torna, pudent adúltera, els quaderns.»
Però no en traiem res, res no es commou.
Hem de canviar el mètode i la manera,
per si podeu treure’n res més:
«Púdica i honrada, torna els quaderns.»

Salut, noia ni de nas mínim
ni de peu bonic ni d’ulls negres
ni de dits llargs ni de boca seca
ni certament de llengua massa elegant,
amiga del malgastador de Formes.
La província diu que ets bonica?
Amb tu es compara la nostra Lèsbia?
Oh segle insensat i mancat de gràcia!

Oh finca nostra, sigui sabina o de Tíbur
(car diuen que ets de Tíbur els qui no tenen
al cor ofendre Catul: però els qui sí que ho tenen
sostenen amb qualsevol penyora que ets sabina),
però sigui sabina o més veritablement de Tíbur,
he estat de gust a la teva vil·la suburbana
i he expulsat del pit la mala tos,
que no immerescudament em va donar el ventre,
mentre buscava sopars costosos.
Car, volent ser convidat de Sesti,
vaig llegir un discurs contra el pretendent Antius,
ple de verí i de pestilència.
Aquí una tos freda i freqüent em va sacsejar,
gràvid, fins que vaig fugir a la teva falda
i em vaig curar amb repòs i ortiga.
Per això, refet, et dono les màximes
gràcies, perquè no has venjat el meu pecat.
I ja no em nego, si torno a rebre els escrits
nefandos de Sesti, que la fredor porti el refredat
i la tos no a mi, sinó al mateix Sesti,
que em convida només quan llegeixo el seu mal llibre.

Septimi, tenint a la falda el seu amor,
Acme, va dir, Acme meva,
si no t’estimo perdudament i no estic disposat
a estimar-te sempre tots els anys que vinguin
tant com el qui més pot estimar,
que vagi tot sol a la Líbia i a la Índia cremada
a trobar-me de cara amb un lleó d’ulls verds.
Quan va dir això, Amor, com abans a l’esquerra,
a la dreta va esternudar la seva aprovació.
I Acme, decantant lleugerament el cap
i besant amb aquella boca purpúria
els ulls ebris del dolç noi,
així va dir, vida meva, Septimet meu,
servim sempre aquest únic amo,
com que molt més gran i més ardent
crema en mi el foc a les tendres medul·les.
Quan va dir això, Amor, com abans a l’esquerra,
a la dreta va esternudar la seva aprovació.
Ara, partits d’un bon auspici,
amb ànims mutus estimen i són estimats.
Septimi, pobret, prefereix la seva Acme
a les Síries i a les Britànies:
en Septimi, fidel, Acme
troba les delícies i els plaers.
Qui ha vist mai homes més benaurats,
qui una Venus més ben auspiciada?

Ja la primavera torna les tebiors sense fred,
ja el furor equinoccial del cel
s’apaivaga amb les brises agradables del Zèfir.
Deixem-los, Catul, els camps frigis
i el camp fèrtil de la calorosa Nicea:
volem cap a les ciutats il·lustres de l’Àsia.
Ja la ment, tremolant per endavant, anhela vagar,
ja els peus alegres cobren força amb l’afany.
Oh dolces colles de companys, adéu,
que, sortits alhora lluny de casa,
camins diversos i variats us tornen.

Porci i Sociró, dues mans esquerres
de Pisó, sarna i fam del món,
a vosaltres us ha preferit aquell Príap circumcís
al meu Veraniet i a Fabul·le?
Vosaltres feu banquets sumptuosos
de bon matí? Els meus companys
busquen convits per les cruïlles?

Els teus ulls dolços com la mel, Juvenci,
si algú em deixés besar-los sense parar,
els besaria fins a tres-centes mil vegades,
i mai no em semblaria que en tindria prou,
ni que fos més espessa que les espigues seques
la collita dels nostres besos.

Eloqüentíssim dels néts de Ròmul,
tants com són i com han estat, Marc Tul·li,
i tants com hi haurà en altres anys després,
les màximes gràcies et dóna Catul,
el pitjor de tots els poetes,
tant el pitjor de tots els poetes
com tu el millor de tots els patrons.

Ahir, Licini, de lleure,
vam jugar molt a les meves tauletes,
com havíem convingut de fer els delicats.
Escrivint versets cadascun de nosaltres
jugava amb el metre ara d’aquesta manera ara d’aquella,
tornant-nos-los mútuament entre broma i vi.
I d’allà me’n vaig anar encès pel teu encant,
Licini, i per les teves gràcies,
de manera que ni el menjar no m’alegrava, desgraciat,
ni el son no cobria de repòs els meus ulls,
sinó que, indòmit, per tot el llit
em regirava amb tot el furor, desitjant veure la llum,
per parlar amb tu i estar alhora amb tu.
Però després que els membres, vençuts pel cansament,
jeien mig morts al llitet,
aquest poema, dolç amic, t’he fet,
perquè hi veiessis el meu dolor.
Ara no siguis agosarat, i les nostres pregàries,
t’ho preguem, no les escupis, nineta,
no fos que Nèmesi et reclamés el càstig.
És una deessa vehement: guarda’t d’ofendre-la.

Aquell em sembla ser igual a un déu,
aquell, si és lícit, superar els déus,
que, assegut davant teu, un cop i un altre
et mira i et sent
riure dolçament, cosa que a mi, desgraciat, em pren
tots els sentits: car tan bon punt t’he vist,
Lèsbia, no em resta res
de veu a la boca, sinó que la llengua se’m trava, una flama
subtil se’m escola sota els membres,
amb so propi em ressonen
les orelles, els ulls se’m cobreixen
d’una nit doble.
El lleure, Catul, t’és molest:
en el lleure t’exaltes i t’excites massa.
El lleure ha perdut abans reis
i ciutats benaurades.

Què hi ha, Catul? Per què tardes a morir?
A la cadira curul seu el goll Noni,
Vatini perjura pel seu consolat:
Què hi ha, Catul? Per què tardes a morir?

Vaig riure d’algú, no sé qui, de la rotllana,
que, quan el meu Calvus va haver exposat
meravellosament els crims de Vatini,
admirat va dir, aixecant les mans:
Grans déus, quin nan tan eloqüent!

El cap d’Otó és del tot menut,
i les cames rústegues i mig rentades de l’amo,
subtil i lleu el pet de Libó,
si no tot, voldria que et desagradés
a tu i a Fufici, vell recuit.
T’enfadaràs de nou amb els meus iambes
immerescuts, únic general.

Et preguem, si per cas no és molest,
que ens mostris on són les teves tenebres.
T’hem buscat al Camp menor,
al circ, en tots els llibrets,
al temple consagrat del summe Júpiter.
Alhora, al passeig del Magne,
he agafat, amic, totes les donetes,
que tanmateix vaig veure de rostre serè.
Així t’anava reclamant:
«El meu Cameri, males noies!»
Alguna, descobrint el pit nu, va dir:
«Aquí, s’amaga entre els mugrons rosats.»
Però suportar-te ja és un treball d’Hèrcules:
ni que jo fos aquell guardià dels cretencs,
ni que fos portat pel vol de Pegàs,
ni Làdas jo ni Perseu de peus alats,
ni els blancs i ràpids tirs de Res:
afegeix-hi els de peus emplomallats i voladors,
i demana alhora el curs dels vents,
que, lligats, Cameri, em donessis:
tanmateix, cansat fins al moll dels ossos
i consumit per molts defalliments,
estaria de tant buscar-te, amic.
Amb tant d’orgull et negues, amic?
Digues-nos on seràs, declara-ho
gosadament, confia-t’hi, lliura-ho a la llum.
Ara et tenen unes noies blanques com la llet?
Si tens la llengua tancada a la boca,
llençaràs tots els fruits de l’amor:
Venus gaudeix del parlar loquaç.
O, si vols, pots segellar el paladar,
mentre siguis partícip d’un amor veritable.

Oh quina cosa ridícula, Cató, i divertida,
digna de les teves orelles i de la teva riallada.
Riu, Cató, tant com estimes Catul:
la cosa és ridícula i massa divertida.
Fa poc he sorprès un vailet fotent
la noia: a aquest, si plau a Dione,
amb la meva rígida com un dard l’he abatut.

S’avenen bé els maleïts marietes,
Mamurra i Cèsar, tots dos pathics.
I no és estrany: taques iguals a tots dos,
l’una urbana i l’altra formiana,
impreses, hi resten i no s’esborraran:
malalts per igual, bessons tots dos,
en un mateix llitet, tots dos saberuts,
no aquest més voraç adúlter que aquell,
rivals i socis de les noietes:
s’avenen bé els maleïts marietes.

Celi, la nostra Lèsbia, aquella Lèsbia,
aquella Lèsbia, que Catul, l’única,
va estimar més que a si mateix i que a tots els seus,
ara, a les cruïlles i als carrerons,
pela els néts del magnànim Rem.

La Rufa bolonyesa la hi mama al Rufulet,
esposa de Menni, que sovint als cementiris
heu vist arrabassar el sopar de la mateixa pira,
mentre, perseguint el pa rodolat del foc,
era apallissada pel cremador mig afaitat.

¿Que una lleona dels monts de Líbia
o una Escil·la que borda amb la part baixa del ventre
et va engendrar amb ment tan dura i horrible,
que tinguessis en menyspreu la veu d’un suplicant
en la darrera desgràcia, ah, cor massa feréstec?

Oh habitant del turó
d’Helicó, llinatge d’Urània,
tu que arrabasses cap a l’home
la tendra verge, oh Himeneu Himen,
oh Himen Himeneu,
cenyeix-te les temples amb flors
de marduix de dolça olor,
pren el vel de flama, alegre, cap aquí,
vine aquí portant al peu nívali
la sandàlia groga,
i, despertat pel dia joiós,
cantant amb veu argentina
els cants nupcials,
pica el terra amb els peus, amb la mà
sacseja la torxa de pi.
Car Vínia, com Venus
que, habitant l’Idali, va venir
davant el jutge frigi, es casa
amb Manli, verge bona
amb bon auspici,
resplendent com la murtra
d’Àsia amb les branques florides,
que les deesses hamadríades
nodreixen amb rosada humida
per al seu joc.
Per això, vine, adreçant aquí els passos,
afanya’t a deixar les coves aònies
de la roca de Tèspia,
que per damunt rega la nimfa
Aganipe, refrescant-les,
i crida a casa la senyora,
desitjosa del nou marit,
lligant-li la ment amb amor
com l’heura tenaç embolica
l’arbre, errant d’ací d’allà.
I vosaltres també alhora, verges
íntegres, a qui arriba
un dia semblant, aneu cantant a compàs:
«oh Himeneu Himen,
oh Himen Himeneu.»
perquè, més de gust, sentint
que se’l crida al seu
ofici, adreci aquí els passos
el guia de la bona Venus,
l’aparellador del bon amor.
Quin déu ha de ser més cercat
pels amants ansiosos?
A quin dels celestials honraran
més els homes? Oh Himeneu Himen,
oh Himen Himeneu.
A tu et crida per als seus el pare tremolós,
per a tu les verges
es deslliguen la cinta del si,
a tu, tement-te, l’espòs novell
et para amb orella àvida.
Tu mateix lliures a les mans
del jove ardent la florida
noieta, del si de la seva
mare, oh Himeneu Himen,
oh Himen Himeneu.
Res sense tu no pot obtenir Venus
que la bona fama aprovi
de bo: però ho pot
si tu vols. Qui gosaria
comparar-se amb aquest déu?
Cap casa sense tu no pot
donar fills, ni el pare
recolzar-se en la descendència: però ho pot
si tu vols. Qui gosaria
comparar-se amb aquest déu?
La terra que manqués dels teus ritus
no podria donar guardians
als seus confins: però ho podria
si tu vols. Qui gosaria
comparar-se amb aquest déu?
Obriu els forrellats de la porta,
la verge és aquí. ¿Veus com les torxes
sacsegen les seves cabelleres esplèndides?
El pudor innat la reté:
i tanmateix, escoltant-lo més,
plora perquè cal anar-hi.
Deixa de plorar. No tens tu,
Aurunculeia, cap perill
que cap dona més bella
hagi vist venir el dia clar
de l’Oceà.
Tal sol estar, en el jardí
variat d’un amo ric,
la flor del jacint.
Però t’entretens, el dia se’n va:
surt, novella núvia.
Surt, novella núvia, si
ja et sembla, i escolta
les nostres paraules. Mira com les torxes
sacsegen les cabelleres daurades:
surt, novella núvia.
El teu home, no lleuger, no lliurat
a una mala adúltera,
perseguint infàmies vergonyoses,
no voldrà jeure lluny
dels teus tendres mugrons,
sinó que, com la vinya flexible
abraça els arbres plantats a prop,
serà embolicat en la teva
abraçada. Però el dia se’n va:
surt, novella núvia.
Oh llit, que a tots...
amb el blanc peu del llit,
quantes joies vénen al teu amo,
quantes joies, que en gaudeixi
en la nit vagarosa, que en gaudeixi
al migdia! Però el dia se’n va:
surt, novella núvia.
Alceu, oh nois, les torxes:
veig venir el vel de flama.
Aneu, canteu a compàs:
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Que no calli gaire l’atrevida
broma fescennina,
ni negui les nous als nois
el concubí que sent
abandonat l’amor de l’amo.
Dóna nous als nois, inútil
concubí: prou temps
has jugat amb les nous: ara et plau
servir Talasi.
Concubí, dóna nous.
Et desdenyaven les masoveres,
concubí, avui i ahir:
ara el barber
et rapa la cara. Pobre, ah pobre
concubí, dóna nous.
Diuen que tu, marit perfumat,
a males penes t’abstindràs
dels teus glabres: però abstén-te.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Sabem que a tu només et són conegudes
les coses que et són lícites: però al marit
aquestes mateixes no li són lícites.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Núvia, tu també, allò que el teu
home et demani, guarda’t de negar-ho,
no fos que anés a demanar-ho a un altre lloc.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Vet aquí que poderosa i benaurada
t’és la casa del teu home:
que sigui teva per servir-te
(oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu)
fins que, movent la templa canosa
i tremolosa, la vellesa
digui que sí a tot en tot.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Passa amb bon auguri
el llindar amb els peus daurats,
i entra per la porta polida.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Mira com, ajagut,
el teu home, en el llit de porpra de Tir,
tot sencer s’inclina cap a tu.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
A ell, no menys que a tu,
li crema al pit més íntim
la flama, però més endins.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Deixa anar el braç tornejat
de la noieta, tu que portes la toga pretexta:
que ja s’atansi al llit del marit.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Oh vosaltres, dones ben conegudes
dels vostres vells marits,
col·loqueu la noieta.
oh Himen Himeneu io,
oh Himen Himeneu.
Ja pots venir, marit:
l’esposa és al tàlem per a tu,
resplendent de rostre florit
com la blanca partènice
o la rosella groga.
Però, marit (que m’ajudin
els celestials), no menys
ets bell, ni Venus
et negligeix. Però el dia se’n va:
avança, no t’entretinguis.
No t’has entretingut gaire,
ja véns. Que la bona Venus
t’ajudi, ja que obertament
desitges el que desitges i el bon
amor no l’amagues.
Que compti abans el nombre
de la pols africana
i dels estels brillants
el qui vulgui comptar
els molts milers dels vostres jocs.
Jugueu com us plagui, i aviat
doneu fills. No convé
que un nom tan antic estigui
sense fills, sinó que del mateix llinatge
sempre s’engendri.
Vull que un petit Torquat,
del si de la seva mare,
estenent les tendres mans,
somrigui dolçament al pare
amb el llavi mig obert.
Que s’assembli al seu pare
Manli i que fàcilment
el reconeguin tots els qui no el saben
i que amb el rostre proclami
la castedat de la seva mare.
Que tal lloança, de la seva bona
mare, aprovi el llinatge,
com de l’òptima mare
resta a Telèmac única
la fama de Penèlope.
Tanqueu les portes, verges:
hem jugat prou. I vosaltres, bons
esposos, viviu bé i
exerciu amb ofici assidu
la joventut vigorosa.

Ja és aquí Vèsper: joves, aixequeu-vos: Vèsper de l’Olimp
per fi tot just alça els llums esperats tant de temps.
Ja és hora d’aixecar-se, ja de deixar les taules opulentes;
ja vindrà la verge, ja es dirà l’himeneu.
Himen oh Himeneu, Himen sigues aquí oh Himeneu.
¿Veieu, noies, els joves? Aixequeu-vos davant d’ells:
sens dubte el Portanit mostra els focs de l’Eta.
Així és certament: veus com han saltat àgils?
No han saltat en va; cantaran cosa digna de vèncer.
Himen oh Himeneu, Himen sigues aquí oh Himeneu.
No ens és fàcil, companyes, la palma preparada:
mireu com les noies rumien allò que han meditat.
No mediten en va; tenen cosa memorable.
I no és estrany, elles que treballen amb tota la ment endins.
Nosaltres hem dividit l’esperit en un lloc, l’oïda en un altre:
amb raó, doncs, serem vençuts; la victòria estima la cura.
Per això, ara almenys gireu els vostres ànims:
ja començaran a dir, ja convindrà respondre.
Himen oh Himeneu, Himen sigues aquí oh Himeneu.
Hèsper, quin foc més cruel es mou pel cel?
tu que pots arrencar la filla de l’abraçada de la mare,
arrencar de l’abraçada de la mare la filla que s’hi aferra
i donar la casta noia al jove ardent.
¿Què fan de més cruel els enemics en una ciutat presa?
Himen oh Himeneu, Himen sigues aquí oh Himeneu.
Hèsper, quin foc llueix més agradable pel cel?
tu que amb la teva flama confirmes els matrimonis pactats,
que han pactat els homes, que han pactat abans els pares,
i que no han unit fins que ha sorgit el teu ardor.
¿Què donen els déus més desitjable que l’hora feliç?
Himen oh Himeneu, Himen sigues aquí oh Himeneu.
Hèsper ens ha pres una de nosaltres, companyes,
car a la teva arribada sempre vetlla la guàrdia.
De nit s’amaguen els lladres, que tu mateix, tornant sovint,
Hèsper, sorprens amb un nom canviat, els mateixos.
Però plau a les noies retreure’t amb un plany fingit.
¿Què hi fa, si retreuen allò que cerquen amb ment callada?
Himen oh Himeneu, Himen sigues aquí oh Himeneu.
Com una flor que neix amagada en un jardí tancat,
desconeguda del bestiar, no arrencada per cap arada,
que les brises amanyaguen, el sol enforteix, la pluja fa créixer,
molts nois, moltes noies la van desitjar;
la mateixa, quan, tallada amb ungla fina, s’ha marcit,
cap noi, cap noia no la va desitjar:
així la verge, mentre resta intacta, mentre és cara als seus;
quan ha perdut la casta flor amb el cos maculat,
ni resta agradable als nois ni cara a les noies.
Himen oh Himeneu, Himen sigues aquí oh Himeneu.
Com una vinya que neix vídua en un camp nu
mai no s’alça, mai no cria un raïm dolç,
sinó que, decantant el cos tendre amb pes cap avall,
tot just toca amb l’arrel la punta del sarment;
a aquesta cap pagès, cap bou no l’ha conreat;
però si per cas la mateixa s’uneix a un om com a marit,
molts pagesos, molts bous l’han conreat:
així la verge, mentre resta intacta, mentre envelleix inculta;
quan ha obtingut un matrimoni igual en temps madur,
és més cara a l’home i menys odiosa al pare.
I tu no lluitis amb tal marit, verge.
No és just lluitar amb el qui el pare mateix t’ha lliurat,
el pare mateix amb la mare, a qui cal obeir.
La virginitat no és tota teva, en part és dels pares:
una tercera part és del pare, una tercera part de la mare,
només la tercera és teva. No lluitis contra dos,
que amb el dot han donat alhora al gendre els seus drets.
Himen oh Himeneu, Himen sigues aquí oh Himeneu.

Portat pels mars profunds en ràpida nau, Atis,
quan amb peu veloç, delerós, va tocar el bosc frigi
i va atansar-se als llocs obscurs de la deessa, coronats de selves,
allà, esperonat per una ràbia furiosa, errant d’esperit,
es va arrencar amb agut sílex els pesos de sota l’engonal.
I així, quan va sentir que els membres li restaven sense virilitat,
tacant encara amb sang fresca el sòl de la terra,
va agafar, delerosa, amb mans nívies el lleuger timbal,
el timbal, la trompa de Cíbele, la teva iniciació, mare,
i, sacsejant amb dits tendres els cuirs buits del brau,
tremolosa, va començar a cantar això als seus companys:
«Aneu, aneu alhora als alts boscos de Cíbele, Gal·les,
aneu alhora, ramat errant de la senyora del Díndim,
que, cercant llocs estranys com exiliades,
seguint la meva secta, sota la meva guia, companyes meves,
heu suportat el ràpid salobre i les crueltats del pèlag
i heu castrat el cos per un odi excessiu de Venus,
alegreu l’ànim de la senyora amb ràpides errances.
Que el retard lent cedeixi de la ment; aneu alhora, seguiu-me
a la casa frígia de Cíbele, als boscos frigis de la deessa,
on sona la veu del címbal, on retronen els timbals,
on el flautista frigi canta greu amb la canya corba,
on les mènades cobertes d’heura llancen amb força els caps,
on agiten els ritus sagrats amb aguts udols,
on sol volar aquella colla errant de la deessa,
cap on ens escau afanyar-nos amb ràpides danses.»
Tan bon punt Atis, dona bastarda, va cantar això als companys,
el tíasos de sobte udola amb llengües tremoloses,
el lleuger timbal remugeja, els címbals buits ressonen,
el cor s’atansa ràpid a l’Ida verda amb peu apressat.
Alhora, furiosa, panteixant, va vagant, exhalant l’ànima,
acompanyada del timbal, Atis, guia pels boscos obscurs,
com una jónega indòmita esquivant el pes del jou:
les Gal·les ràpides segueixen la guia de peus lleugers.
I així, quan van tocar la casa de Cíbele, cansadetes,
per l’excés de treball prenen son sense Ceres.
Un sopor mandrós els cobreix els ulls amb defalliment vacil·lant:
en repòs suau se’n va el furor rabiós de l’ànim.
Però quan el Sol, amb els ulls radiants de rostre daurat,
va il·luminar el cel blanc, els sòls durs, el mar feréstec,
i va foragitar les ombres de la nit amb vigorosos peus sonors,
aleshores el Son, fugint d’Atis desperta, se’n va anar ràpid:
la deessa Pasítea el va rebre al si tremolós.
Així, del repòs suau, ràpida, sense ràbia,
tan bon punt Atis mateixa va recordar al pit els seus actes
i va veure amb ment clara sense què i on es trobava,
amb ànim bullent va tornar de nou cap als guals.
Allà, contemplant els mars vastos amb ulls plorosos,
va parlar a la pàtria, trista, així, amb veu miserable:
«Oh pàtria, creadora meva, oh pàtria, engendradora meva,
que jo, dissortat, abandonant, com els servents fugitius
solen abandonar els amos, he portat el peu als boscos de l’Ida,
per estar entre la neu i els gèlids estables de les feres
i acostar-me, furiós, a tots els seus caus,
on o en quins llocs et penso situada, pàtria?
La mateixa pupil·la desitja adreçar-te la mirada,
mentre per un breu temps l’ànim està lliure de ràbia feréstega.
¿Jo, allunyat de la meva casa, seré portat a aquests boscos?
De la pàtria, dels béns, dels amics, dels pares seré absent?
Seré absent del fòrum, de la palestra, de l’estadi i dels gimnasos?
Pobre, ah pobre, cal plànyer-se una i altra vegada, ànima.
Car quina mena de figura hi ha que jo no hagi assumit?
Jo dona, jo adolescent, jo efeb, jo noi,
jo vaig ser la flor del gimnàs, jo era l’ornament de l’oli:
a mi les portes concorregudes, a mi els llindars tebis,
a mi la casa coronada de garlandes florides,
quan calia deixar el dormitori en sortir el sol.
¿Jo ara seré serventa dels déus i esclava de Cíbele?
Jo mènade, jo part de mi, jo home estèril?
¿Jo habitaré els llocs gèlids de l’Ida verda, coberts de neu?
Jo passaré la vida sota les altes columnes de Frígia,
on la cérvola habitant del bosc, on el senglar que vaga pel bosc?
Ja, ja em dol el que he fet, ja, ja me’n penedeixo.»
Tan bon punt d’aquells llavis rosats el so ràpid va sortir,
portant nous missatges a les dobles orelles dels déus,
Cíbele, deslligant els jous units dels lleons
i esperonant l’enemic esquerre del ramat, així parla:
«Vinga, va, ferotge, vés, fes que el furor l’agiti,
fes que, pel cop del furor, torni cap als boscos,
ell que desitja fugir massa lliurement dels meus dominis.
Vinga, colpeja’t l’esquena amb la cua, suporta els teus assots,
fes que tots els llocs retronin amb bramul mugidor,
sacseja, ferotge, la roja crinera al coll musculós.»
Això diu, amenaçant, Cíbele, i deslliga amb la mà els jous.
El feréstec, exhortant-se ell mateix, s’incita rabiós a l’ànim,
va, brama, esberla els matolls amb peu errant.
Però quan va arribar als llocs humits de la riba blanquejant
i va veure la tendra Atis prop dels marbres del pèlag,
es llança: aquell, dement, fuig cap als boscos ferotges:
allà sempre, tot l’espai de la vida, va ser serventa.
Deessa gran, deessa Cíbele, deessa senyora del Díndim,
que lluny de casa meva sigui tot el teu furor, senyora:
altres esperona embogits, altres esperona rabiosos.

Uns pins, nascuts antany al cim del Pèlion,
es diu que van nedar per les ones líquides de Neptú
fins als corrents del Fasis i els confins d’Eetes,
quan uns joves triats, la força del jovent argiu,
desitjant endur-se dels colcs la pell daurada,
gosaren córrer els guals salats amb ràpida popa,
escombrant les planes blaves amb palmes d’avet.
La deessa que guarda les fortaleses al cim de les ciutats
els va fabricar ella mateixa el carro que vola amb brisa lleugera,
unint els teixits de pi a la quilla corbada.
Aquella nau, la primera, avesà a la travessia la novella Amfítrite.
Tan bon punt amb l’esperó va solcar la plana ventosa
i l’ona, regirada pel rem, va blanquejar d’escuma,
van treure el cap del gorg blanquejant del mar
les Nereides marines, admirant el prodigi.
Aquell dia, si mai cap altre, van veure els mortals
amb els propis ulls les nimfes marines de cos nu,
dretes fora del gorg blanc fins als pits.
Llavors, diuen, Peleu s’inflamà d’amor per Tetis,
llavors Tetis no va menysprear les noces humanes,
llavors el pare mateix va comprendre que calia unir Peleu a Tetis.
Oh herois, nascuts en el temps massa anhelat dels segles,
salut, llinatge de déus! Oh bona
descendència de mares, salut de nou!
A vosaltres sovint us invocaré amb el meu cant,
i a tu sobretot, engrandit amb torxes nupcials felices,
Peleu, columna de Tessàlia, a qui Júpiter mateix,
ell mateix, el pare dels déus, va cedir els seus amors.
¿A tu et va abraçar Tetis, la bellíssima Nereida?
¿A tu et van concedir menar la seva néta Tetis
i Ocèan, que amb el mar abraça tot el món?
I quan, complert el temps, van arribar els dies
anhelats, tota Tessàlia acut en gernació a la casa,
el palau s’omple d’una multitud joiosa:
porten presents al davant, declaren l’alegria al rostre.
És abandonada Cíeros, deixen la Tempe ftiòtica
i les cases de Cranon i les muralles de Larissa,
conflueixen a Farsàlia, freqüenten els sostres farsalis.
Ningú no conrea els camps, s’estoven els colls dels vedells,
no es neteja la vinya humil amb rascles corbats,
no arrenca el brau la gleva amb la rella inclinada,
no aprima la falç l’ombra del fullatge de l’arbre,
la rovellor bruta s’apodera de les arades abandonades.
Però la seva mansió, on s’endinsa el ric
palau, resplendeix d’or lluent i de plata.
Blanqueja l’ivori als trons, brillen les copes de la taula,
tota la casa s’alegra, esplèndida amb el tresor reial.
El llit nupcial de la deessa es col·loca
al centre de la mansió, polit amb dent índia,
cobert de porpra tenyida amb el rosat suc de la conquilla.
Aquesta tela, brodada amb figures dels homes d’antany,
mostra amb art meravellós les proeses dels herois.
Car, contemplant des de la riba ressonant de Dia,
Ariadna veu Teseu que se’n va amb la ràpida flota,
duent al cor furors indomables,
i encara no creu que veu el que veu,
com que llavors, tot just desvetllada del son enganyós,
es descobreix, pobra, abandonada a la sorra solitària.
Però el jove, fugint, oblidós, colpeja amb els rems els guals,
deixant les seves promeses vanes a la tempesta ventosa.
A ell, de lluny, des de les algues, amb ulls tristos la filla de Minos,
com una estàtua de pedra d’una bacant, el mira, ai,
el mira i oneja en grans ones d’angoixa,
sense retenir la fina mitra al cap ros,
sense el pit cobert amb el mantell lleuger,
sense els pits lletosos lligats amb la cinta llisa,
tot això, caigut de tot el cos aquí i allà,
davant els seus peus les ones salades ho joguinejaven.
Però ella, sense preocupar-se llavors ni de la mitra ni del mantell flotant,
de tu, Teseu, amb tot el pit,
amb tota l’ànima, amb tota la ment penjava, perduda.
Ah, pobra, a qui amb dols contínus va enfollir
Ericina, sembrant-li al pit espinoses cures,
en aquell temps, des del moment que el ferotge Teseu,
sortint de les corbes riberes del Pireu,
va tocar els sostres gortinis del rei injust.
Car conten que antany, forçada per una pesta cruel
a pagar el càstig de la mort d’Androgeu,
Cecròpia solia donar com a banquet al Minotaure
joves triats i alhora la flor de les donzelles.
Quan les estretes muralles eren turmentades per aquests mals,
el mateix Teseu preferí llançar el propi cos
per l’estimada Atenes abans que tals
morts vives de Cecròpia fossin portades a Creta.
I així, valent-se d’una nau lleugera i de suaus brises,
arriba al magnànim Minos i a les seves seus supèrbies.
Tan bon punt el va veure amb ull desitjós la donzella
reial, a qui un llit cast, exhalant dolces
olors, nodria en la tendra abraçada de la mare
—com les murtres que engendren els corrents de l’Eurotes
o els colors variats que fa néixer l’aura primaveral—,
no va desviar d’ell els ulls flamejants
abans d’haver concebut amb tot el cos la flama
fins al fons, i cremar tota fins al moll dels ossos.
Ai, tu que agites míserament els furors amb cor cruel,
nen sagrat, que barreges amb cures les alegries dels homes,
i tu que regnes sobre Golgos i sobre l’Idali frondós,
en quines ones vau llançar la noia encesa en la ment,
sospirant sovint pel rosat hoste!
Quants temors va suportar amb el cor defallent,
quant sovint va empal·lidir més que l’or resplendent,
quan Teseu, desitjant lluitar contra el monstre feroç,
anava a cercar o la mort o els premis de la glòria.
Tanmateix, prometent no ingrats petits dons als déus,
en va, encengué els vots amb el llavi silenciós.
Car com un remolí indomable, cargolant amb la seva ràfega
una alzina que branda els braços al cim del Taure
o un pi cònic de suada escorça,
l’arrenca (i ella, arrabassada de soca-rel de lluny,
cau de bocaterrosa, esberlant àmpliament tot el que troba),
així Teseu va abatre, domat el cos, el feroç,
que sacsejava en va les banyes als vents buits.
D’allí va tornar el peu, sa i salvo, amb molta glòria,
guiant les passes errants amb el fil prim,
perquè, en sortir dels revolts del laberint,
l’error inobservable del sostre no l’enganyés.
Però ¿per què, desviant-me del primer cant, hauria de recordar més coses:
com la filla, deixant el rostre del pare,
l’abraçada de la germana, i finalment de la mare,
que, pobra, es delia joiosa per la filla perduda,
a tots ells va preferir el dolç amor de Teseu;
o com, portada per la nau a les riberes escumoses de Dia,
va arribar, o com, lligats els ulls pel son,
la va abandonar l’espòs marxant amb cor oblidós?
Sovint conten que ella, embogint amb cor ardent,
va vessar des del fons del pit veus clares,
i que, trista, adés escalava les muntanyes escarpades
d’on estenia la mirada sobre els vastos oleatges del mar,
adés corria contra les ones tremoloses del salat mar,
alçant les tendres cobertes de la cama nua,
i que, afligida, va dir aquests darrers laments,
llançant frígids sanglots amb la boca humida:
«¿Així, pèrfid, m’has arrabassada dels altars patris
i m’has deixada, pèrfid, en aquesta ribera deserta, Teseu?
¿Així, marxant, menyspreat el poder dels déus,
oblidós, ai, portes a casa uns perjuris malastrucs?
¿Cap cosa no ha pogut doblegar la resolució
de la teva ment cruel? ¿No tenies a l’abast cap clemència
perquè el teu pit implacable volgués apiadar-se de mi?
Però no eren aquestes les promeses que abans em vas fer
amb veu afalagadora, no era això el que em manaves esperar, pobra,
sinó noces joioses, sinó els himeneus anhelats:
tot això els vents aeris ho esquincen, vanitós.
Ara ja cap dona no cregui l’home que jura,
cap no esperi que els discursos de l’home siguin fidels:
mentre el seu ànim desitjós anhela obtenir alguna cosa,
no temen jurar res, no estalvien de prometre res:
però tan bon punt la cobdícia de la ment desitjosa és sadollada,
no recorden les paraules, no es preocupen dels perjuris.
Certament jo et vaig arrabassar del bell mig del remolí de la mort
i vaig decidir perdre el meu germà
abans que faltar-te a tu, traïdor, en el moment suprem:
per això seré donada com a presa a les feres i als ocells
per esquarterar, ni, morta, seré coberta amb terra llançada.
¿Quina lleona et va parir sota una roca solitària,
quin mar et va escopir, concebut, de les ones escumoses,
quina Sirte, quina Escil·la voraç, quina vasta Caribdis,
tu que retornes tals premis per una dolça vida?
Si no tenies al cor les nostres noces
perquè temies els durs preceptes del pare vell,
tanmateix hauries pogut menar-me als teus estatges
perquè jo et servís, esclava, amb agradós treball,
acaronant les teves plantes blanques amb aigües clares
o cobrint amb porpra el teu llit.
Però ¿per què, enfollida pel mal, em queixo en va
a les aures ignorants, que, no dotades de cap sentit,
no poden ni sentir ni tornar les veus enviades?
I ell ja gairebé es belluga enmig de les ones,
i cap mortal no apareix a les algues buides.
Així, insultant massa, la sort cruel, en l’hora extrema,
fins i tot ha envejat oïdes als meus laments.
Júpiter omnipotent, tant de bo que en un principi
les popes cecròpies no haguessin tocat les riberes de Cnossos,
ni que, portant el terrible tribut al brau indomable,
el pèrfid mariner hagués lligat l’amarra a Creta,
ni que aquest hoste malvat, amagant sota una dolça figura
crudes intencions, hagués reposat als nostres estatges!
Car ¿on m’adreçaré? ¿En quina esperança em recolzo, perduda?
¿Cercaré les muntanyes de l’Ida? Ai, amb ample gorg
separant-me, on divideix la plana turbulenta del pèlag.
¿O esperaré l’ajut del pare, que jo mateixa vaig abandonar
seguint un jove esquitxat de sang fraterna?
¿O em consolaré amb l’amor fidel de l’espòs,
que fuig, corbant en el gorg els rems flexibles?
A més, la ribera sense cap sostre, illa solitària,
ni s’obre sortida amb les ones del pèlag que l’encerclen:
cap manera de fugir, cap esperança: tot és mut,
tot és desert, tot mostra la mort.
Tanmateix no se’m defalliran els ulls amb la mort,
ni els sentits se’n aniran del cos cansat
abans que, traïda, exigeixi als déus un càstig just
i imploro la fe dels celestials en l’hora darrera.
Per això, Eumènides, que castigueu amb pena venjadora
els actes dels homes, vosaltres el front de les quals,
cenyit de cabells de serp, mostra les ires del pit que respira,
aquí, aquí veniu, escolteu els meus laments,
que jo, ai pobra, em veig forçada a treure del fons del moll dels ossos,
impotent, ardent, cega d’un furor demencial.
I ja que neixen veritables del fons del pit,
no permeteu, vosaltres, que el nostre dol s’esvaeixi,
sinó que, amb la mateixa ment amb què Teseu em va deixar sola,
amb tal ment, deesses, es contamini a ell i als seus.»
Després d’haver vessat aquestes veus del pit afligit,
exigint, angoixada, càstig per als actes cruels,
el senyor dels celestials va assentir amb el seu poder invicte,
i amb aquell gest van tremolar la terra i els mars
hòrrids, i el món va sacsejar els astres centellejants.
Però Teseu mateix, sembrada la ment de cega calitja,
va deixar anar del pit oblidós totes les coses
que abans retenia amb ment constant,
i, sense alçar els dolços senyals al pare afligit,
no va mostrar-se, sa i estalvi, veient el port erecteu.
Car conten que antany, quan Egeu confiava als vents
el fill que deixava les muralles de la deessa amb la flota,
abraçant el jove li va donar tals encàrrecs:
«Fill meu, l’únic més agradable que la llarga vida,
fill, a qui em veig forçat a enviar a atzars incerts,
tornat a mi ara de nou al terme extrem de la vellesa,
ja que la meva fortuna i el teu valor ardent
me t’arrabassen contra la meva voluntat, a mi, els ulls feble del qual
encara no s’han saciat de la cara estimada del fill,
no t’enviaré gaudint amb cor joiós,
ni permetré que portis els senyals de la fortuna favorable,
sinó que primer trauré del cor molts laments,
embrutant els meus cabells blancs amb terra i pols escampada,
i després penjaré veles tenyides al pal errant,
perquè la lona enfosquida amb rovell iber
convingui al nostre dol i a l’incendi de la nostra ment.
Que si te’n concedeix la que habita el sagrat Itònon,
que va assentir a defensar la nostra raça i les seus d’Erecteu,
que enrogeixis la dreta amb la sang del brau,
llavors fes de debò que, guardats en el teu cor recordós,
aquests encàrrecs restin vius, i que cap temps no els esborri:
tan bon punt els teus ulls albirin els nostres turons,
que les antenes deposin de pertot la vestidura funesta
i que les cordes retorçades alcin veles blanques,
perquè, veient-les com més aviat millor, amb ment alegre
reconegui les alegries, quan el temps propici et retorni.»
Aquests encàrrecs, que Teseu abans retenia amb ment constant,
el van deixar com els núvols empesos per la ràfega dels vents
deixen el cim aeri d’una muntanya nevada.
Però el pare, mentre buscava l’esguard des del cim de la ciutadella,
consumint els ulls angoixats en plors contínus,
tan bon punt va veure les lones de la vela inflada,
es va llançar de cap des del cim dels penyals,
creient Teseu perdut per un destí implacable.
Així el feroç Teseu, entrant sota els sostres funestos de la casa paterna,
va rebre ell mateix, amb ment oblidosa, el dol
tal com l’havia infligit a la filla de Minos.
I ella, contemplant llavors, trista, la quilla que s’allunyava,
regirava a l’ànim ferit múltiples cures.
Però en una altra part volava el florent Iacus
amb el seguici de sàtirs i silens nascuts a Nisa,
cercant-te a tu, Ariadna, i encès pel teu amor.
Ells, llavors, àgils, enfollien pertot amb ment esbojarrada,
«euhoè» bacantejant, «euhoè», vinclant els caps.
D’ells, uns brandaven tirsos amb la punta coberta,
uns es llançaven els membres d’un vedell esquarterat,
uns es cenyien de serps cargolades,
uns celebraven orgies fosques amb cistes buides,
orgies que en va desitgen sentir els profans;
d’altres colpejaven timbals amb les palmes altes
o feien néixer tinnits tènues del bronze arrodonit;
per a molts els corns bufaven brogits raucs
i la tíbia bàrbara xisclava amb cant horrible.
Amb tals figures, magníficament ornada, la tela
abraçava el llit nupcial i el cobria amb el seu mantell.
Després que el jovent tessali es va saciar contemplant-la
amb desig, va començar a cedir el lloc als déus sagrats.
Aquí, com el Zèfir, encrespant amb el seu buf matutí
el mar tranquil, incita les ones inclinades
en alçar-se l’aurora sota els llindars del sol errant,
les quals, empeses primer lentament per la brisa suau,
avancen i ressonen lleugerament amb un riure planyívol,
després, en créixer el vent, es multipliquen més i més
i, nedant lluny, resplendeixen amb la llum purpúria,
així llavors, deixant els sostres reials del vestíbul,
cadascú se n’anava amb peu errant, aquí i allà.
Després de la seva partença, el primer, des del cim del Pèlion,
va arribar Quiró portant dons silvestres:
car tot el que porten els camps, el que la regió tessàlica
crea a les grans muntanyes, les flors que prop de les ones del riu
fa néixer l’aura fecunda del tebi Favoni,
les va portar ell mateix, trenades en garlandes barrejades,
i la casa va riure, acaronada per l’olor agradosa.
De seguida hi és present el Peneu, deixant la verdejant Tempe,
la Tempe que envolten boscos penjant per damunt,
per ser celebrada per les Dòrides amb danses de nàiades,
no amb les mans buides: car ell va portar de soca-rel
altes fagedes i llorers esvelts de tronc dret,
no sense el plàtan que es vincla i la germana flexible
del cremat Faetont i el xiprer aeri.
Els va col·locar entrellaçats àmpliament al voltant de la mansió,
perquè el vestíbul verdegés, vetllat de tendre fullatge.
Darrere d’ell segueix Prometeu, de cor enginyós,
portant els vestigis atenuats de l’antic càstig,
que un dia va pagar, lligats els membres a la roca amb cadena,
penjant dels cims escarpats.
Després arriba el pare dels déus amb la sagrada esposa i els fills,
deixant-te a tu sol al cel, Febus,
i alhora la germana bessona, habitant de les muntanyes de l’Idre:
car la germana, igual que tu, va menysprear Peleu
i no va voler celebrar les torxes nupcials de Tetis.
Després que van reclinar els membres als seients nevats,
les taules es van omplir abundosament amb variat banquet,
mentrestant, sacsejant els cossos amb moviment feble,
les Parques van començar a entonar cants veraços.
A elles una vestidura blanca, abraçant de pertot el cos tremolós,
els cenyia els talons amb una vora purpúria,
i vetes rosades reposaven al cap nevat,
i les mans acomplien, com pertoca, l’etern treball.
L’esquerra sostenia la filosa embolcallada de tova llana,
la dreta, adés estirant suaument els fils amb els dits
alçats, els formava, adés, torçant-los amb el polze inclinat,
feia girar el fus equilibrat amb el vòrtex arrodonit,
i així, esporgant amb la dent, igualava sempre l’obra,
i restaven enganxats als llavis eixuts els borrissols de llana
que abans havien sobresortit del fil llis.
I davant els seus peus, tovess velló de blanca llana
guardaven uns cistellets de vímet.
Elles llavors, esbrossant els vellons amb veu clara,
van vessar en cant diví tals destins,
cant que cap edat futura no podrà acusar de falsedat:
«Oh tu que acreixes l’honor excels amb grans virtuts,
empara de la força d’Ematia, il·lustríssim pel teu fill,
rep el que en aquest dia joiós et revelen les germanes,
l’oracle veraç. Però vosaltres, que seguiu els destins,
correu, estirant les trames, correu, fusos.
Aviat vindrà, portant-te el que anhelen els esposos,
Hèsper, vindrà amb astre propici l’esposa,
que t’inundarà la ment amb amor que doblega l’ànima
i es disposarà a unir amb tu son llangorosos,
posant els seus braços llisos sota el teu coll robust.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
Cap casa no va cobrir mai tals amors,
cap amor no va unir els amants amb tal pacte
com el que hi ha entre Tetis i Peleu, com aquesta concòrdia.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
Us naixerà Aquil·les, exempt de temor,
conegut pels enemics no per l’esquena, sinó pel pit valent,
que, vencedor sovint en la cursa de la carrera vagarosa,
avançarà les petjades flamejants de la ràpida cérvola.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
Cap heroi no se li mesurarà en la guerra,
quan els camps frigis rajaran de sang teucra
i, assetjant les muralles de Troia en llarga guerra,
el tercer hereu del perjur Pèlops les devastarà.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
Les seves virtuts egrègies i els fets il·lustres
sovint els confessaran les mares en el funeral dels fills,
quan desfaran del cap blanc la cabellera descurada
i taquejaran els pits marcits amb les febles palmes.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
Car, com el segador que sega abans les denses espigues
i talla sota el sol ardent els camps grocs,
abatrà amb ferro hostil els cossos dels troians.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
En serà testimoni de les grans virtuts l’ona de l’Escamandre,
que es vessa pertot en el ràpid Hel·lespont,
el curs de la qual, estretit per munts de cossos degollats,
escalfarà els corrents alts, barrejats amb la matança.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
Finalment en serà testimoni també la presa retornada a la mort,
quan el túmul arrodonit, apilat en alta muntanya,
rebrà els membres nevats de la donzella immolada.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
Car tan bon punt la sort donarà als aqueus cansats la facultat
de deslligar les cadenes neptúnies de la ciutat dardània,
el sepulcre alt es mullarà amb la sang de Polixena,
la qual, com una víctima que sucumbeix al ferro de doble tall,
llançarà el cos truncat, doblegat el genoll.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
Per tant, vinga, uniu els amors anhelats de l’ànim.
Que l’espòs rebi la deessa amb pacte feliç,
que l’esposa sigui lliurada al marit desitjós de fa temps.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.
A ella la dida, tornant a veure-la a la llum de l’alba,
no li podrà cenyir el coll amb el fil d’ahir
(correu, estirant les trames, correu, fusos),
ni la mare angoixada, trista pel jaç discorde de la filla,
deixarà d’esperar dolços néts.
Correu, estirant les trames, correu, fusos.»
Tals cants, presagiant antany les felicitats de Peleu,
van cantar les Parques amb pit diví.
Car en altre temps els habitants del cel solien visitar en persona
les cases castes dels herois i mostrar-se a l’assemblea mortal,
quan la pietat encara no era menyspreada.
Sovint el pare dels déus, en el temple resplendent,
quan havien arribat els sacrificis anuals en els dies festius,
va veure caure a terra cent braus.
Sovint l’errant Líber, al cim més alt del Parnàs,
va menar les Tíades cridant «euhan» amb els cabells esbullats,
quan els delfis, precipitant-se de tota la ciutat a l’entorn,
el rebien joiosos amb altars fumejants.
Sovint, en el combat mortífer de la guerra, Mavort
o la senyora del ràpid Tritó o la donzella de Ramnús
van exhortar en persona les tropes armades dels homes.
Però després que la terra fou tacada de crim nefand,
i tots van foragitar la justícia de la ment àvida,
els germans van amarar les mans amb sang fraterna,
el fill va deixar de plorar els pares morts,
el pare va desitjar la mort del fill primogènit
per posseir lliurement la flor de la madrastra soltera,
la mare impia, prostrant-se davant el fill ignorant,
impia, no va témer profanar els déus penats:
tot el diguible i l’indiguible, barrejat amb furor malvat,
va apartar de nosaltres la ment justiciera dels déus.
Per això no es dignen a visitar tals assemblees
ni suporten ser tocats per la llum clara.

Encara que a mi, esgotat per una angoixa de dolor incessant,
la cura m’aparta, Ortal, de les doctes donzelles,
i la ment de l’ànim no pot treure els dolços fruits
de les Muses: tant oneja ella mateixa entre tals mals —
car adés l’ona que raja del gorg del Leteu
va banyar el peu pàl·lid del meu germà,
a qui la terra troiana, sota la ribera del Reteu,
esclafa, arrabassat dels nostres ulls.
Mai més, germà més amable que la vida,
no et veuré d’ara endavant: però certament sempre t’estimaré,
sempre cantaré cants entristits per la teva mort,
com els que sota les denses ombres de les branques
canta la dàulida, gemegant el destí d’Ítil consumit —
però tanmateix, enmig de tals dols, Ortal, t’envio
aquests cants traduïts del Batíada,
perquè no pensis potser que les teves paraules, en va confiades
als vents errants, se m’han escolat de l’ànim,
com la poma, enviada com a furtiu present del promès,
surt rodolant de la falda casta de la donzella,
la qual, col·locada sota la roba tova, l’oblidada pobra,
mentre salta a l’arribada de la mare, la deixa caure;
i aquella és empesa de cap en pendent avall,
i a ella li puja al rostre trist un rubor conscient.

Aquell que va escrutar tots els llums del gran univers,
que va conèixer els orts i les postes dels estels,
com s’enfosqueix la resplendor flamejant del ràpid sol,
com cedeixen els astres en temps fixats,
com el dolç amor, relegant Trívia furtivament sota les roques del Latmos,
la crida a baixar del seu gir aeri,
aquell mateix Conó em va veure a mi, la cabellera, en la llum celeste,
brillant clarament, tallada del cap de Berenice,
la qual ella va prometre a tots els déus,
estenent els braços llisos,
en el temps en què el rei, engrandit amb nou himeneu,
havia anat a devastar els confins assiris,
portant els dolços vestigis de la brega nocturna
que havia menat sobre els despulls virginals.
¿És Venus odiosa a les novençanes,
i frustren les alegries dels pares amb falses llagrimetes
que vessen abundosament dins els llindars del tàlem?
No —pels déus, així m’ajudin de debò—, no són sinceres.
Això m’ho va ensenyar la meva reina amb molts laments,
quan el nou marit anava als torbats combats.
¿I tu, abandonada, no ploraves el llit orfe,
sinó la plorosa separació del germà estimat?
Que profundament la cura et va rosegar el moll trist!
Com llavors, a tu, angoixada amb tot el pit,
arrabassats els sentits, se’t va perdre la ment!
Però jo certament t’havia conegut magnànima des de petita donzella.
¿O has oblidat la bona gesta amb què vas obtenir un
matrimoni reial, que un altre més valent no hauria gosat?
Però llavors, trista, acomiadant el marit, quines paraules vas dir!
Júpiter, com sovint t’eixugaves els ulls amb la mà trista!
¿Quin déu tan gran et va canviar? ¿O és que els amants
no volen estar lluny del cos estimat?
I allà em vas prometre a tots els déus pel dolç espòs,
no sense sang de brau,
si ell portava el retorn. Ell en no gaire temps
havia afegit l’Àsia captiva als confins d’Egipte.
Per aquests fets, jo, retornada a l’assemblea celeste,
compleixo els vots antics amb un nou do.
A contracor, oh reina, em vaig separar del teu cap,
a contracor: t’ho juro per tu i pel teu cap:
que rebi el que mereix qui jurés en va;
però ¿qui pretendria ser igual al ferro?
També fou abatuda aquella muntanya, la més gran a les costes,
sobre la qual passa la il·lustre progènie de Tia,
quan els medes van crear un nou mar, i quan el jovent
bàrbar va navegar amb la flota pel mig de l’Atos.
¿Què faran els cabells, quan tals coses cedeixen al ferro?
Júpiter, que peresqui tota la raça dels càlibs,
i el qui primer va emprendre de cercar sota terra les venes
i de forjar la duresa del ferro!
Les germanes cabelleres, separades poc abans, ploraven el meu destí,
quan el cavall alat, germà de Mèmnon l’etíop,
batent l’aire amb ales tremoloses,
es va presentar, missatger d’Arsínoe,
i ell, alçant-me, vola per les ombres etèries
i em col·loca a la falda casta de Venus.
La mateixa Zefirítide hi havia enviat el seu servent,
grega habitant de les riberes de Canop,
perquè en la llum variada del cel no només la corona d’or
d’Ariadna, presa de les seves temples,
estigués fixada, sinó que també brilléssim nosaltres,
despulls consagrats del cap ros:
a mi, humida de plor, en anar cap als temples dels déus,
la deessa em va posar com un astre nou entre els antics:
car tocant els llums de la Verge i del ferotge Lleó,
unida a Cal·listo, filla de Licàon,
em giro cap a l’ocàs, guia davant el lent Bootes,
que a penes tard s’enfonsa en l’alt Ocèan.
Però encara que de nit em premen les petjades dels déus,
la llum, en canvi, em retorna a la blanca Tetis
(amb el teu permís, que em sigui lícit parlar aquí, donzella de Ramnús:
car jo no ocultaré la veritat per cap temor,
ni encara que els astres m’esquincin amb paraules hostils,
deixaré de desplegar els secrets del cor veritable),
no m’alegro tant d’aquestes coses com em turmenta
haver d’estar sempre, sempre lluny del cap de la meva senyora,
amb qui jo, mentre antany fou donzella, privada de tots
els perfums, vaig beure junts mil ungüents modestos.
Ara vosaltres, un cop la torxa us ha unit en la llum anhelada,
no lliureu els vostres cossos als esposos unànimes,
descobrint els pits amb la roba enretirada,
abans que l’onix vessi per a mi dons agradosos,
el vostre onix, vosaltres que honoreu els drets del llit cast.
Però la que s’ha lliurat a un adulteri impur,
ah, que la pols lleugera begui, vans, els seus mals dons:
car jo no demano cap premi als indignes.
Sinó més aviat, oh esposes, que la concòrdia habiti sempre
les vostres llars, i sempre l’amor constant.
I tu, reina, quan, mirant els astres, aplaquis
la deessa Venus amb llums festives,
no permetis que jo, la teva, resti privada de perfum,
sinó més aviat honora’m amb dons generosos.
¿Per què em retenen els astres? Tant de bo jo torni a ser cabellera reial:
que Oríon brilli al costat d’Aquari!

Oh tu, plaent al dolç marit, plaent al pare,
salut, i que Júpiter t’engrandeixi amb bon auxili,
Porta, que diuen que vas servir benignament Balb
antany, quan el vell mateix tenia la casa,
i que, en canvi, conten que has servit malignament el desig,
després que, difunt el vell, vas passar a servir el matrimoni,
digues-nos, vinga, per què es diu que, canviada,
has abandonat la fidelitat al vell amo.
—No (així plagui a Cecili, a qui ara m’han lliurat)
no és culpa meva, encara que es diu que és meva,
ni ningú no pot dir que jo hagi comès cap falta:
però és la gent, que et fa a tu, Porta, la responsable!
Ell, allà on es troba alguna cosa mal feta,
tots em criden: Porta, la culpa és teva!
—No n’hi ha prou de dir això amb una sola paraula,
sinó fer que qualsevol ho senti i ho vegi.
—¿Com puc? Ningú no ho pregunta ni s’esforça a saber-ho.
—Nosaltres ho volem; no dubtis a dir-nos-ho.
—Primer, doncs, que es diu que et van lliurar a nosaltres verge,
és fals. No la va tocar el primer marit,
a qui la daga penjant, més flàccida que una bleda tendra,
mai no s’alçava fins al mig de la túnica:
sinó que es diu que el pare va violar el llit del fill
i va deshonrar la casa desgraciada,
sia perquè la ment impia cremava d’amor cec,
sia perquè el fill era inútil, de llavor estèril,
i calia cercar d’on vindria allò més nerviós
que pogués deslligar el cinyell virginal.
—Ens contes un pare egregi de pietat admirable,
que va orinar ell mateix a la falda del seu fill.
—I tanmateix diu que sap no només això
Bríxia, situada sota l’altura de la talaia,
Bríxia, que el ros Mel·la travessa amb suau corrent,
Bríxia, mare estimada de la meva Verona,
sinó que parla de l’amor de Postumi i de Corneli,
amb els quals ella va cometre mal adulteri.
—Dirà aquí algú: ¿com? ¿Tu, Porta, saps això,
tu a qui mai no és lícit allunyar-te del llindar de l’amo,
ni escoltar la gent, sinó que, clavada aquí a la llinda,
només sols tancar o obrir la casa?
—Sovint la vaig sentir parlant amb veu furtiva,
sola amb les serventes, d’aquestes seves infàmies,
anomenant pel nom els que hem dit, com qui esperava
que jo no tenia ni llengua ni orella.
A més afegia un cert, que no vull dir
pel nom, perquè no alci les celles roges.
És un home alt, a qui antany va portar grans plets
un fals part d’un ventre mentider.

Que tu, oprimit per la fortuna i per un atzar amarg,
m’envies aquesta carteta escrita amb llàgrimes,
perquè, com un nàufrag llançat per les ones escumoses del mar,
t’aixequi i et retorni del llindar de la mort,
a qui ni la santa Venus permet reposar en son suau,
abandonat en un llit solitari,
ni les Muses el delecten amb el dolç cant dels vells escriptors,
quan la ment angoixada vetlla,
això m’és grat, ja que em dius amic teu
i em demanes els dons de les Muses i de Venus.
Però perquè no ignoris les meves desgràcies, Manli,
ni pensis que odio el deure de l’hoste,
escolta en quines ones de la fortuna m’enfonso jo mateix,
perquè no demanis més dons feliços a un desgraciat.
En el temps en què per primera vegada em van lliurar la toga pura,
quan l’edat florida menava una primavera agradosa,
vaig jugar prou; no m’és desconeguda la deessa
que barreja amb les cures una dolça amargor:
però tot aquest afany me’l va arrabassar amb dol la mort del germà.
Oh germà arrabassat a mi, desgraciat,
tu, tu en morir vas trencar el meu benestar, germà,
amb tu ensems està sepultada tota la nostra casa,
amb tu ensems van perir totes les nostres alegries,
que el teu dolç amor nodria en vida.
Amb la seva mort vaig foragitar de tota la ment
aquests afanys i totes les delícies de l’ànim.
Per això, això que escrius, que és vergonyós per a Catul ser a Verona
perquè aquí qualsevol de la millor classe
escalfa els membres freds en un llit abandonat,
això, Manli, no és vergonyós, més aviat és lamentable.
Perdona’m, doncs, si el que el dol em va prendre
no t’ho puc donar com a dons, ja que no puc.
Car que no tinc gran provisió d’escriptors,
això passa perquè vivim a Roma: aquella és la casa,
aquella la meva seu, allà es consumeix la meva edat;
aquí una sola caixa d’entre moltes em segueix.
Sent així, no voldria que jutgessis que ho fem amb ment maligna
o amb ànim poc noble,
que no s’ha proporcionat allò que demanaves d’ambdues coses:
jo t’ho oferiria de grat, si en tingués cap provisió.

No puc callar, deesses, en què m’ha ajudat Al·li
o amb quants serveis m’ha ajudat,
perquè el temps fugisser, en els segles oblidosos,
no cobreixi amb cega nit aquest zel seu:
sinó que us ho diré a vosaltres, i vosaltres digueu-ho a molts
milers i feu que aquest full parli quan sigui vell,
i que ell, mort, sigui més i més conegut,
i que l’aranya, teixint amunt la seva fina tela,
no faci la seva obra sobre el nom abandonat d’Al·li.
Car sabeu quina cura em va donar la doble Amatúsia,
i de quina manera em va fer caure,
quan cremava tant com la roca trinàcria
i l’aigua Màlia a les Termòpiles de l’Eta,
i els ulls tristos no deixaven de consumir-se amb plor incessant
ni les galtes de mullar-se amb trista pluja,
com el rierol que, transparent al cim d’una muntanya aèria,
brolla d’una pedra molsosa,
el qual, un cop rodolat de cap per la vall pendent,
travessa el mig del camí de la gent atapeïda,
dolç consol per al viatger cansat en la suor
quan la forta calor esberla els camps ressecs.
I com als mariners sacsejats en negre remolí
arriba una brisa favorable, bufant més suau,
implorada adés amb la pregària de Pòl·lux, adés de Càstor,
tal fou per a nosaltres l’ajut d’Al·li.
Ell va obrir amb ample camí el camp tancat,
ell ens va donar una casa i una senyora,
perquè hi exercíssim els amors compartits.
On la meva deessa blanca va entrar amb peu suau
i, recolzant-se, va posar la planta lluent sobre el llindar gastat
amb la sandàlia cruixent,
com antany, cremant d’amor per l’espòs, va arribar
Laodamia a la casa de Protesilau,
començada en va, quan encara cap víctima
no havia apaivagat amb sang sagrada els senyors celestials.
Que res no em plagui tant, donzella de Ramnús,
que s’emprengui temeràriament contra la voluntat dels senyors.
Com l’altar dejú desitja sang pietosa
ho va aprendre Laodamia, perdut el marit,
forçada a deixar el coll del nou espòs
abans que, venint un i altre hivern de nou,
hagués saciat en llargues nits l’amor àvid,
de manera que pogués viure amb el matrimoni trencat:
cosa que les Parques sabien no lluny en el temps,
si ell anava com a soldat a les muralles d’Ílion:
car llavors, pel rapte d’Hèlena, Troia havia començat
a convocar cap a ella els cabdills dels argius,
Troia (nefand!), sepulcre comú d’Àsia i d’Europa,
Troia, cendra amarga d’homes i de totes les virtuts:
que fins i tot va portar la mort miserable al meu germà.
Ai, germà arrabassat a mi, desgraciat,
ai, llum agradosa arrabassada al germà desgraciat,
amb tu ensems està sepultada tota la nostra casa,
amb tu ensems van perir totes les nostres alegries,
que el teu dolç amor nodria en vida.
A ell ara, tan lluny, no entre sepulcres coneguts
ni col·locat prop de les cendres dels parents,
sinó sepultat a l’obscena Troia, a la infeliç Troia,
el reté terra estrangera en un sòl remot.
Cap a ella, es diu, tot afanyant-se, el jovent grec
de pertot va abandonar alhora les llars íntimes,
perquè Paris, gaudint de l’adúltera raptada, no passés
lliure oci en un tàlem apaivagat.
Per aquell atzar, bellíssima Laodamia,
et fou arrabassat el matrimoni, més dolç que la vida i que l’ànima:
tant t’havia absorbit el remolí de l’amor,
l’onatge t’havia portada a un abisme escarpat,
com el que, diuen els grecs, prop del Feneu cil·leni
asseca el sòl gras, buidat el pantà,
que antany, tallat el moll de la muntanya, es diu que va excavar
el fals-fill d’Amfitrió,
en el temps en què amb fletxa certera va abatre els monstres estimfàlides
per ordre d’un amo inferior,
perquè la porta del cel fos fressada per més déus,
i Hebe no romangués en llarga virginitat.
Però el teu amor profund fou més profund que aquell abisme,
que et va ensenyar, indòmita, a portar el jou.
Car no és tan car al pare exhaurit per l’edat
el cap de l’únic nét tardà que li nodreix la filla,
el qual, trobat a penes finalment per a les riqueses de l’avi,
va inscriure el nom a les taules testamentàries,
i, suprimint les impies alegries del parent burlat,
espanta el voltor del cap blanc:
ni cap parella gaudí tant del colom nívol,
la qual es diu que arrenca petons mossegant amb el bec
molt més desvergonyidament
que la dona més insaciable:
però tu sola vas superar els grans furors d’aquests,
des que et vas unir amb el ros marit.
Digna de no cedir-li en res o en poc,
la meva llum es va lliurar a la meva falda,
al voltant de la qual, corrent d’ací d’allà, sovint Cupido
resplendia, blanc, amb túnica de safrà.
I encara que ella no es conforma amb un sol Catul,
suportaré els rars furts de la meva discreta senyora,
per no ser massa molest a la manera dels estúpids:
sovint també Juno, la més gran dels celestials,
paeix la ira flamejant per la culpa de l’espòs,
coneixent els nombrosíssims furts de Júpiter, desitjós de tot.
I tanmateix no és just comparar els homes amb els déus.
Deixa la càrrega ingrata del pare tremolós.
I tanmateix ella no va venir a mi menada per la dreta paterna
a una casa fragant d’olor assíria,
sinó que em va donar meravellosos petits dons en una nit furtiva,
presos de la mateixa falda del seu propi marit.
Per això n’hi ha prou, si se’ns dona a nosaltres sols
el dia que ella marca amb pedra més blanca.
Aquest do, que he pogut compondre en cant,
se’t retorna, Al·li, per molts serveis,
perquè aquest dia i aquell, i un altre i un altre,
no toqui el vostre nom amb rovell aspre.
A això els déus hi afegiran moltíssimes coses, els dons que Temis antany
solia portar als antics pietosos:
sigueu feliços tu i alhora la teva vida
i la casa on vam jugar jo i la senyora,
i el qui al principi ens va donar aixopluc,
de qui primer van néixer tots els béns,
i, molt abans que tots, la que m’és més cara que jo mateix,
la meva llum, mentre ella viu m’és dolç viure.

No t’estranyis, Ruf, que cap dona
no vulgui posar sota teu la cuixa tendra,
ni encara que la seduïssis amb el do d’una roba rara
o amb les delícies d’una pedra transparent.
Et perjudica una mala història, per la qual es diu
que sota la vall de les teves aixelles habita un boc ferotge.
Tots el temen. I no és estrany: car és una bèstia
molt dolenta, i cap noia bonica no jauria amb ella.
Per això o mata la cruel pesta dels nassos,
o deixa d’estranyar-te per què fugen.

La meva dona diu que amb ningú no es voldria casar
més que amb mi, ni encara que Júpiter mateix la pretengués.
Ho diu: però el que una dona diu a l’amant desitjós
cal escriure-ho en el vent i en l’aigua ràpida.

Si a algú, amb tota raó, el va destorbar el boc maleït de les aixelles,
o si a algú la lenta gota el turmenta merescudament,
aquell rival teu, que exerceix el vostre amor,
meravellosament ha atrapat de tu ambdós mals.
Car cada cop que fornica, tots dos els castiga:
a ella l’aclapara amb la pudor, ell mateix mor de gota.

Deies antany que només coneixies Catul,
Lèsbia, i que no volies tenir Júpiter abans que a mi.
Llavors et vaig estimar no tant com el vulgar estima l’amiga,
sinó com un pare estima els fills i els gendres.
Ara t’he conegut: per això, encara que cremo més intensament,
ets per a mi molt més vil i lleugera.
¿Com pot ser?, dius. Perquè tal ofensa força l’amant
a estimar més, però a voler bé menys.

Deixa d’esperar merèixer bé de ningú per res
o de pensar que algú pugui esdevenir pietós.
Tot és ingrat, de res no serveix haver obrat amb bondat:
més aviat, fins cansa, cansa i perjudica més:
com a mi, a qui ningú no oprimeix més greument ni més amargament
que el qui fa poc em tenia per l’únic i sol amic.

Gel·li havia sentit que l’oncle solia renyar
si algú deia o feia delícies.
Perquè això no li passés a ell, va pastar la mateixa
dona de l’oncle i va convertir l’oncle en Harpòcrates.
Va fer el que volia: car, per molt que ara es folli la boca
del propi oncle, l’oncle no dirà ni una paraula.

Fins aquí ha estat portada la meva ment per culpa teva, Lèsbia meva,
i tant s’ha perdut ella mateixa amb el seu propi zel,
que ja ni pot voler-te bé, encara que et tornis òptima,
ni deixar d’estimar-te, encara que ho facis tot.

Si a l’home que recorda els seus bons actes passats
li resta cap plaer, quan pensa que ha estat pietós,
que no ha violat la fe sagrada, ni en cap pacte
ha abusat del poder dels déus per enganyar els homes,
molts goigs preparats t’esperen en llarga vida, Catul,
d’aquest amor ingrat.
Car tot el que els homes poden dir o fer
de bo a algú, això tu ho has dit i fet:
i tot s’ha perdut, confiat a una ment ingrata.
¿Per què, doncs, encara et turmentes més?
¿Per què no t’enforteixes l’ànim i te’n retires d’allà
i deixes de ser desgraciat, contra la voluntat dels déus?
És difícil deixar de sobte un amor llarg;
és difícil, però això, de la manera que sigui, aconsegueix-ho.
Aquesta és l’única salvació, això has de vèncer-ho del tot;
fes-ho, tant si és possible com si no.
Oh déus, si us pertoca compadir, o si mai a algú
vau portar auxili fins i tot a la mateixa mort,
mireu-me a mi, desgraciat, i, si he viscut la vida amb puresa,
arrabasseu-me aquesta pesta i aquesta ruïna!
Ai, com un ensopiment, esmunyint-se al fons dels membres,
m’ha expulsat de tot el pit les alegries.
Ja no demano allò, que ella m’estimi a canvi,
o, cosa impossible, que vulgui ser púdica:
desitjo estar bé jo mateix i deixar aquesta malaltia repugnant.
Oh déus, doneu-me això a canvi de la meva pietat.

Ruf, en va i inútilment cregut amic meu
(¿en va? més aviat a gran preu i mal),
¿així t’has esmunyit dins meu i, cremant-me les entranyes,
ai, m’has arrabassat, desgraciat, tots els meus béns?
Els has arrabassat, ai, cruel verí de la nostra
vida, ai, pesta de la nostra amistat.

Gal·lus té germans, dels quals l’un té una esposa encantadora,
l’altre un fill encantador.
Gal·lus és un home galant: car uneix dolços amors,
perquè amb un noi bonic jagui una noia bonica.
Gal·lus és un home estúpid i no veu que ell és marit,
ell que, oncle, ensenya a un oncle l’adulteri.
Però ara em dol això, que la teva bruta saliva
ha embrutat els petons purs d’una noia pura.
Però no ho faràs impunement: car tots els segles
et coneixeran, i la fama, quan sigui vella, dirà qui ets.

Lèsbius és bell: ¿per què no? Ell, a qui Lèsbia prefereix
a tu amb tot el teu llinatge, Catul.
Però tanmateix, que aquest bell vengui Catul amb el seu llinatge,
si troba tres petons de coneguts.

¿Què diré, Gel·li, del perquè aquests llavis rosats
es tornen més blancs que la neu hiberna,
quan surts de casa al matí i quan l’hora octava et desperta
del suau repòs en un llarg dia?
Alguna cosa hi ha de segur: ¿o és que la fama xiuxiueja de debò
que devores les grans parts tibants d’un home?
Així és de segur: ho criden les entranyes rebentades
del pobre Víctor, i els teus llavis marcats amb el semen buidat.

¿Ningú, en un poble tan gran, no podia ser, Juvenci,
un home galant que tu comencessis a estimar
fora d’aquest hoste teu, vingut de la moribunda seu de Pisaure,
més pàl·lid que una estàtua daurada?
Ell ara t’omple el cor, ell a qui goses
anteposar a nosaltres, i no saps quin crim comets.

Quint, si vols que Catul et degui els ulls
o qualsevol cosa més cara que els ulls,
no li arrabassis allò que li és molt més car
que els ulls, o el que sigui més car que els ulls.

Lèsbia, davant del marit, em diu moltíssimes coses dolentes:
això per a aquell ximple és la màxima alegria.
Mul, no t’adones de res. Si, oblidada de mi, callés,
estaria sana: ara que rondina i renega,
no només recorda, sinó, cosa molt més punyent,
està irada: és a dir, crema i parla.

Deia «chòmodes», quan volia dir «còmodes»,
i «insídies» les deia «hinsídies» Arri,
i llavors esperava haver parlat meravellosament
quan havia dit «hinsídies» tan fort com podia.
Crec que així la mare, així el seu oncle llibert,
així l’avi matern havia parlat, i l’àvia.
Enviat ell a Síria, van reposar les oïdes de tots:
sentien aquestes mateixes paraules suaument i lleugera,
i ja no temien per a ells tals paraules,
quan de sobte arriba una notícia horrible:
les ones jòniques, després que Arri hi hagués anat,
ja no eren jòniques, sinó «hiòniques».

Odio i estimo. ¿Per què ho faig?, potser preguntes.
No ho sé, però sento que passa i em torturo.

Per a molts Quíntia és bella; per a mi és blanca, alta,
dreta. Aquestes coses una a una les concedeixo,
però nego aquell tot «bella»: car no hi ha cap gràcia,
cap engruna de sal en un cos tan gran.
Lèsbia és bella, ella que, tota bellíssima,
a totes les altres ha pres, ella sola, tots els encants.

Cap dona no pot dir-se estimada tan
de debò com tu, Lèsbia meva, has estat estimada per mi.
Cap fidelitat no hi hagué mai en cap pacte tan gran
com la que, de la meva part, s’ha trobat en el teu amor.

¿Què fa aquell, Gel·li, que amb la mare i la germana
s’excita i vetlla amb les túniques llançades?
¿Què fa aquell que no deixa que l’oncle sigui marit?
¿Saps quant de crim carrega sobre si?
En carrega, oh Gel·li, tant com no en renta ni l’última Tetis
ni Ocèan, pare de les nimfes:
car no hi ha cap crim més enllà del qual pugui anar,
ni encara que, abaixat el cap, es devorés ell mateix.

Gel·li és prim: ¿per què no? Ell, a qui viu una mare tan bona
i tan sana, i una germana tan encisadora,
i un oncle tan bo, i tot tan ple de noies
parentes, ¿per què hauria de deixar d’estar magre?
Encara que no toqui res, llevat del que no és lícit tocar,
trobaràs prou raons perquè estigui magre.

Que neixi un mag de la unió nefanda de Gel·li i la seva mare
i que aprengui l’harúspexi persa:
car cal que un mag s’engendri de mare i fill,
si és certa la impia religió dels perses,
perquè, grat, veneri els déus amb un cant acceptat,
fonent a la flama el greix gras.

No esperava, Gel·li, que em fossis fidel
en aquest desgraciat, aquest perdut amor nostre
perquè et conegués bé o et cregués constant
o capaç de contenir la ment d’una vergonya lletja,
sinó perquè veia que no t’era ni mare ni germana
aquella el gran amor de la qual em devorava;
i, per molt que m’unís a tu per llarg tracte,
no havia cregut que això et fos causa suficient.
Tu ho vas trobar suficient: tant de plaer et dona tota
culpa en què hi ha alguna cosa de crim.

Lèsbia sempre parla malament de mi i mai no calla
sobre mi: que jo mori si Lèsbia no m’estima.
¿Per quin senyal? Perquè els meus són igual de nombrosos: la maleeixo
contínuament, però que jo mori si no l’estimo.

No m’afanyo gaire, Cèsar, a voler agradar-te,
ni a saber si ets un home blanc o negre.

Mèntula comet adulteri. Certament, Mèntula comet adulteri.
Això és el que diuen: l’olla mateixa cull les verdures.

L’Esmirna del meu Cinna, per fi a la novena collita
després que es va començar, i publicada després del novè hivern,
mentre Hortensi omplia cinc-cents mil versos en un sol any...
L’Esmirna serà enviada fins al fons de les ones còncaves del Satracs,
l’Esmirna la fullejaran els segles canosos durant molt temps.
Però els Annals de Volusi moriran a la mateixa Pàdua
i donaran sovint àmplies embolcalls als verats.
Que em siguin cars els petits monuments del meu company:
i que el vulgar gaudeixi de l’inflat Antímac.

Si als sepulcres muts pot arribar-los res
de grat o d’acceptable des del nostre dolor, Calv,
amb l’enyor amb què renovem els vells amors
i plorem les amistats un dia perdudes,
certament no és tant de dol la mort prematura
per a Quintília, com s’alegra del teu amor.

No (així m’estimin els déus) vaig pensar que importés gens
si olorava la boca o el cul d’Emili.
L’una no és més neta, l’altre no és més brut,
però de fet el cul és més net i millor:
car no té dents. La boca té dents de peu i mig,
i unes genives, de veritat, com les d’un carro vell,
a més d’una obertura com la que sol tenir,
esberlada per la calor, el cony d’una mula que pixa.
Aquest fornica moltes i es fa passar per encantador,
¿i no és lliurat al molí i a l’ase?
Si alguna dona el toca, ¿no hauríem de pensar
que és capaç de llepar el cul d’un botxí malalt?

Contra tu, si contra algú, es pot dir, pudent Victi,
allò que es diu dels garlaires i dels ximples:
amb aquesta llengua, si et calgués, podries
llepar culs i sandàlies de cuir gruixut.
Si vols perdre’ns del tot a tots, Victi,
obre la boca: aconseguiràs del tot el que desitges.

Et vaig robar, mentre jugaves, dolç Juvenci,
un petonet més dolç que la dolça ambrosia.
Però no ho vaig fer impunement: car durant més d’una hora
recordo haver estat clavat al capdamunt d’una creu,
mentre m’excusava davant teu i no podia amb cap plor
treure ni una mica de la teva crueltat.
Car tan bon punt es va fer, et vas eixugar els llavis, mullats
amb moltes gotes, amb tots els dits,
perquè no quedés res contret de la meva boca,
com la bruta saliva d’una lloba pixada.
A més, no vas parar de lliurar-me, desgraciat, a l’Amor hostil
i de torturar-me de tota manera,
de manera que ja per a mi, canviat d’ambrosia, aquell
petonet fos més amarg que l’amarg el·lèbor.
I ja que proposes aquest càstig al meu pobre amor,
mai més d’ara endavant no robaré petons.

Celi es mor per Aufilè i Quinci per Aufilena,
la flor dels joves de Verona,
l’un pel germà, l’altre per la germana. Això és el que se’n diu
aquella dolça germanor de veritat.
¿A qui he d’afavorir més? A tu, Celi: car la teva única
amistat se’ns va mostrar amb els fets
quan una flama boja em cremava el moll dels ossos.
Sigues feliç, Celi, sigues poderós en l’amor.

Portat a través de molts pobles i molts mars,
arribo, germà, a aquestes tristes exèquies,
per fer-te el darrer present de la mort
i parlar en va a la cendra muda,
ja que la fortuna me t’ha arrabassat a tu mateix,
ai, pobre germà indignament pres de mi.
Ara, tanmateix, mentrestant, aquestes ofrenes, que segons l’antic costum dels pares
s’han lliurat com a trist present a les exèquies,
rep-les, xopes de molt plor fraternal,
i per sempre, germà, salut i adéu.

Si algun secret ha estat confiat per un amic fidel i callat
la fidelitat de l’ànim del qual és profundament coneguda,
em trobaràs a mi consagrat pel dret d’aquells,
Corneli, i considera’m convertit en Harpòcrates.

O bé torna’m, si et plau, els deu mil sestercis, Siló,
i després sigues tan cruel i indòmit com vulguis:
o bé, si els diners et delecten, deixa, t’ho prego,
de ser alcavot i alhora cruel i indòmit.

¿Creus que jo he pogut malparlar de la meva vida,
que m’és més cara que ambdós ulls?
No he pogut, ni, si pogués, estimaria tan perdudament:
però tu, amb Tapó, en fas tots els monstres.

Mèntula intenta escalar la muntanya de Pimpla:
les Muses el fan fora de cap a forcades.

Qui veu un pregoner amb un noi bonic,
¿què ha de creure, sinó que aquell desitja vendre’s?

Si a algú, desitjós i anhelant, li ha tocat mai res
sense esperar-ho, això és grat a l’ànim particularment.
Per això això ens és grat també a nosaltres, més car que l’or,
que tu et retornis, Lèsbia, a mi que et desitjo:
et retornes a qui et desitja i no ho esperava, tu mateixa te’ns
tornes. Oh dia de marca més blanca!
¿Qui viu més feliç que jo sol, o qui podrà dir
que hi ha res més desitjable que aquesta vida?

Si, Comini, per decisió del poble la teva canosa vellesa,
embrutada amb costums impurs, morís,
no dubto pas que primer la llengua, enemiga dels bons,
tallada, seria donada al voltor àvid,
els ulls arrencats els devoraria el corb amb negra gola,
les entranyes els gossos, la resta dels membres els llops.

Agradós, vida meva, em proposes que aquest amor
nostre entre nosaltres serà perpetu.
Grans déus, feu que ella pugui prometre-ho de debò
i que ho digui sincerament i de cor,
perquè ens sigui lícit prolongar tota la vida
aquest etern pacte de sagrada amistat.

Aufilena, les bones amigues sempre són lloades:
reben el preu del que es proposen fer.
Tu, com que em vas prometre i vas mentir, ets enemiga;
com que no dones i sovint prens, comets un crim.
O bé complir era propi d’una dona noble, o bé no prometre
d’una púdica, Aufilena: però arrabassar el que s’ha donat,
defraudant, és fer més que una meretriu avara,
que es prostitueix amb tot el cos.

Aufilena, viure contenta amb un sol marit
és, entre les lloances de les esposes, una lloança egrègia:
però és més acceptable jaure amb qui vulguis, sigui qui sigui,
que, essent mare, parir germans del propi oncle.

Ets un home popular, Nasó, i no és popular qui
davalla amb tu: Nasó, ets molt home i alhora passiu.

Sota el consolat de Pompeu, la primera vegada, dos, Cinna, solien
freqüentar Mecília: fet cònsol ara per segona vegada,
n’han quedat dos, però han crescut mil
per cada un. Fecunda és la llavor de l’adulteri.

Es diu, i no falsament, que Mèntula és ric per la finca de Firmum,
ell que té en ella tantes coses egrègies,
caça de tota mena, peix, prats, camps i feres.
En va: les despeses superen els fruits.
Per això admeto que sigui ric, mentre tot li falti;
lloem la finca, mentre ell mateix passi necessitat a casa.

Mèntula té prop de trenta iugers de prat,
quaranta de conreu: la resta són mars.
¿Per què no podria superar en riqueses Cresus,
ell que en una sola finca posseeix tants béns,
prats, camps, boscos immensos, deveses i pantans
fins als hiperboris i fins al mar Ocèan?
Tot això és gran, però ell mateix és encara més gran,
no un home, sinó de debò una titola gran i amenaçadora.

Sovint, cercant amb ànim afanyós i a la caça
com podria enviar-te versos del Batíada
per apaivagar-te amb nosaltres, i perquè no intentessis
llançar-me dards hostils fins al cap,
veig ara que aquest treball ha estat en va per a mi,
Gel·li, i que aquí les meves pregàries no han valgut res.
Contra tu, aquests dards teus els evitem amb el mantell:
però tu, traspassat pels nostres, en pagaràs la pena.